26/08/2018

27/8: Llarena a Brussel·les

1 min

DAVANT DEL QUE anomenen “ el desafío independentista ”, l’estat espanyol va actuar com un sol home, com una veritable teranyina compacta on cada part protegeix i és protegida per totes les altres. Si es vol, com una orquestra, on tothom toca la mateixa partitura, cadascú amb el seu instrument. Ningú no serà jutjat com a solista, perquè l’orquestra es jutja ella mateixa. I s’informa, es legisla, es dirigeix, ella mateixa. Un bloc compacte, blindat. Tots els integrants podien estar ben tranquils. Només hi havia dos riscos teòrics. Un, la individualització, la petició de responsabilitats personals, el solista qüestionat per ell mateix sense el suport del conjunt. L’altre, la mirada exterior, el judici o la crítica des de fora: mentre es jutgessin i s’investiguessin els uns als altres, cap problema. Però ¿i si de cop i volta la mirada arribés de fora del conglomerat? ¿I si no es plantejava com una vaga crítica institucional sinó com un qüestionament personal concret? La citació del jutge Llarena la setmana que ve a Brussel·les, acabi com acabi, a hores d’ara ja ha tingut un efecte explosiu. Situa l’actuació de l’Estat davant dels seus dos màxims temors. La responsabilitat individual, solitària. El contrast amb la mirada de fora.

stats