Els del mig

Veient alguns inicis de campanya electoral, em fa l'efecte que una bona part del discurs polític espanyol -i català- no ha interioritzat fins a quin punt és dramàtic i excepcional el moment que vivim. A partir d'una crisi econòmica que no sabem quan ni com acabarà, avança una forta crisi social i hi ha en l'horitzó una crisi política. Això és molt gros, i carregat de perills. I em fa l'efecte que una bona part del discurs polític que ens és més pròxim, també Papandreu o Berlusconi, s'està fent com si res no hagués passat, com si les regles del joc fossin les mateixes, com si l'economia i la societat anessin per un cantó i la política per un altre.

Vivim una crisi econòmica d'un immens impacte social, i comença a treure el cap la crisi política. Amb un canvi d'escenari, que no és la primera vegada en la història que es produeix. Continuo demanant atenció pel procés dels anys trenta. Fa cinc anys el noranta per cent del mapa polític real d'una societat occidental l'ocupaven un ventall de forces que anaven des dels conservadors fins a la socialdemocràcia avançada, passant per la democràcia cristiana, el liberalisme, les terceres vies de Blair, els ecologistes i altres matisos del pensament democràtic. A punta i punta d'aquest mapa central hi havia algunes veus més o menys exòtiques, però d'escàs predicament, que intentaven explorar amb èxit limitat alguns del instints polítics més primaris i dubtosos: la xenofòbia, l'aïllacionisme, el ressentiment social, la prepotència social... Hi eren, però no connectaven amb la seva clientela potencial.

La crisi econòmica i la crisi social que arrossega estan començant a canviar aquest mapa i amenacen amb canviar-lo més. Els exòtics poden trobar-hi aquella clientela que no acabaven de connectar. El ventall central que anava, per dir-ho així, del liberalisme fins a la socialdemocràcia ha encongit el seu pes en el mapa polític real que s'endevina. No necessàriament en el mapa electoral ni en el parlamentari. El ventall dels del mig continua pràcticament ocupant tot l'espai polític visible: però en l'iceberg de la política està creixent -i pot créixer, sobretot- la part oculta sota les aigües, que no s'expressa electoralment, però que va penetrant en el clima polític, en el discurs social, en l'estat d'ànim. Abans, els del mig sumaven gairebé el tot. Ara poden sumar més o menys electoralment, però els ha sortit la competència d'un malestar difús que cada vegada s'encarna més en un populisme antipolític, a les puntes exteriors del sistema, a la dreta, a l'esquerra, i algun que no sabem encara si és de dreta o d'esquerra, que pot ser les dues coses a la vegada o que pot fer que la distinció deixi de tenir sentit.

Reprenc la metàfora: fa uns anys la part visible de l'iceberg polític era immensament més gran que la invisible. Ara la invisible creix. Si ens descuidem, pot arribar a ser la més gran. ¿I quina ha estat la resposta davant d'això d'una part important del discurs polític? Ignorar-ho o intentar aprofitar-ho barroerament. Si el populisme creix, i pot créixer, a mitjà termini la confrontació política veritable serà els del mig contra els de les puntes. Recordo altra vegada que això és el que va passar als anys trenta, i és el que va aconseguir l'eclosió màxima dels totalitarismes. Els del mig, tots junts, tenen ja i tindran encara més el problema i la necessitat de preservar aquest espai central de la política democràtica contra el setge coordinat o no de populismes de tota mena. Doncs tinc la sensació que els del mig, en comptes d'adonar-se'n, continuen pensant que l'única partida política real és entre ells, dels uns contra els altres, en els termes que es feia fa cinc anys o encara pitjor, interioritzant en alguns casos el llenguatge populista, disfressant-se poc o molt de populistes, adoptant-ne el llenguatge o l'estètica per intentar vèncer en les seves velles batalles. Si s'anés per aquí, em semblaria un error històric. Un error contra el qual la història ens adverteix.

No sabem com sortirem de la crisi. Però es pot intuir que en el fons només hi ha dues vies: la moderada i la radical. Hi ha sortides moderades i sortides radicals. La dialèctica política essencial en els pròxims anys pot arribar a ser entre aquests dos models: el reformista i el rupturista. Entre els reformismes -la política dels del mig- hi ha matisos. Entre les sortides radicals hi ha grans diferències i fins i tot poden ser contradictòries. Però els bàndols poden ser aquests i ja ho comencen a ser. Als anys trenta els del mig no se'n van adonar, van continuar barallant-se entre ells, van ser incapaços de donar una sortida moderada a la crisi, i les puntes els van escombrar. El resultat va ser desastrós. Potser ser dels del mig és poc èpic, poc estètic, poc brillant. Però hi ha una part important de la societat, després d'haver tastat la democràcia, que se'n sent. Que ens en sentim. Votant coses diferents i sent de partits diferents. Si creiem que en aquest amplíssim espai central hi ha virtuts, les grans virtuts democràtiques, l'hem de reivindicar i defensar junts. Perquè quan no hi ha aquest espai sòlid al mig, les societats es trenquen. I una societat trencada és el primer pas cap a una societat confrontada. Sense els del mig, o amb els del mig rebent de totes bandes.