27/02/2013

La desinflada

3 min

Des de fa un temps es pot percebre una desinflada de l'onada sobiranista a Catalunya. No és clar que l'onada hagi perdut força: les enquestes no indiquen això. Però sí que és evident que ha perdut entusiasme, il·lusió i confiança en ella mateixa. El sobiranisme no ha perdut, en aparença, perímetre, però ha tornat a baixar de temperatura. Al meu parer, aquesta desinflada, que em sembla evident, es relaciona amb un canvi de cicle: hem passat de viure fa uns mesos en una dinàmica de confluència de les forces polítiques i socials catalanes en el sobiranisme a viure en una dinàmica de dispersió i fragmentació dins del sobiranisme. D'una força que ajuntava a una que dispersa.

La societat catalana vivia l'any passat, des de feia uns mesos, en una tendència a la trobada i la confluència de sectors que es reunien en el sobiranisme. La manifestació de l'Onze de Setembre va ser l'expressió més visible d'aquesta tendència a sumar, però no la culminació. En les setmanes següents aquesta mena de força de la gravetat que aglutinava i unia va continuar funcionant. I els seus efectes eren multiplicadors: aquesta dinàmica centrípeta feia que els tebis i fins i tot alguns hostils no gosessin enfrontar-s'hi, que es generés una imatge d'unitat de la qual resultava difícil o lleig quedar fora. Això afectava organitzacions socials, mitjans de comunicació, partits polítics. És el moment dels titulars més sorprenents i contundents, dels pronunciaments públics més agosarats i de les actituds més coincidents entre els partits de l'espectre catalanista.

Però va haver-hi un canvi de tendència. Vam passar de tendir a la confluència a tendir a la fragmentació i la dispersió. Jo diria, amb el pas del temps, que el moment clau va ser la convocatòria de les eleccions: un procés electoral és, per definició, un procés de confrontació, que tendeix a alimentar la diferència i l'allunyament. Els partits, legítimament, van decidir anar cadascú a la seva per treure els millors resultats possibles. Subratllar el que els separava. Aprofitar totes les febleses reals o hipotètiques del contrari. A partir d'aquí, la tendència a la dispersió dins del catalanisme, a anar cadascú a la seva, es va anar incrementant en espiral. Els resultats electorals en van ser l'efecte, però el to de l'última setmana de campanya ja anava en aquesta direcció. Des de llavors alguns gestos han desaccelerat una mica la dispersió -el semipacte entre CiU i Esquerra, sobretot-, però els efectes de la nova dinàmica s'han multiplicat. Els tebis s'han refredat i els hostils han gosat treure el cap. No parlo només de partits, sinó de tot. Comparem titulars, editorials, manifestos i declaracions amb els de fa cinc mesos.

Per què s'ha anat capgirant la tendència? La convocatòria d'eleccions va ser clau, però era inevitable. Hi ha altres factors rellevants. Alguns, d'espontanis: és difícil, en temps de crisi, construir un bloc històric compacte que inclogui els qui han de retallar i els qui pateixen les retallades. N'hi ha d'induïts: vam dir que la reacció visible i subterrània de l'Estat davant del procés sobiranista català era barroera i ineficaç, i potser és barroera, però ha demostrat contundència i eficàcia, des de la mateixa campanya electoral fins avui mateix. I pot ser que n'hi hagi d'atribuïbles a la naturalesa del mateix catalanisme: les seves dificultats per a l'acció conjunta, una mena de rebuig del lideratge, un enlluernament per les formulacions més simples que porten al foc d'encenalls.

A hores d'ara em sembla que negar la desinflada és negar l'evidència. Però una cosa és que el sobiranisme estigui desinflat i una altra que estigui desactivat. Constatar la desinflada i observar-ne les causes ha de ser el primer pas per reactivar-lo. Si vam tenir una dinàmica cap a la confluència, la podem tornar a tenir. Entre altres coses, perquè avui, per al catalanisme, el procés sobiranista no té alternativa. O més ben dit, l'alternativa no és quedar-nos com estàvem amb l'autonomia, sinó acotar el cap i acceptar una autonomia més disminuïda en aspectes bàsics com són els diners i la llengua. No es tracta de constatar la desinflada per tirar la tovallola, sinó per mirar de tornar a inflar l'entusiasme i la confiança. La pregunta no és sobiranisme sí o sobiranisme no. Per al catalanisme, l'alternativa és entre una dinàmica de confluència i col·laboració o una dinàmica de dispersió i confrontació interna. És a dir, entre tenir alguna oportunitat de guanyar i no tenir-ne cap.

stats