Misc 30/01/2013

Per dialogar en calen dos

i
Vicenç Villatoro
4 min

Un atzar del calendari va fer coincidir dimecres passat en el mateix dia i amb poques hores de diferència el començament de l'any Espriu i la proclamació de la sobirania de Catalunya al Parlament. Amb alguns protagonistes compartits, com el mateix president Mas. Alguns han volgut veure en aquesta coincidència l'escenari d'una contradicció: Espriu passa per ser el poeta del mite de Sepharad, dels ponts del diàleg amb Espanya, de l'entesa entre les cultures, mentre que la proclamació de sobirania de Catalunya ha estat presentada com un acte de ruptura unilateral. No hi estic gens d'acord: la coincidència em sembla feliç, perquè els dos esdeveniments es retroalimenten. A partir d'una constatació prèvia: per dialogar, s'ha de ser dos, com a mínim. Per fer ponts, cal que hi hagi dues ribes. I que es reconeguin l'una a l'altra com a interlocutors per al diàleg.

No entraré en una reflexió -que cal fer- sobre la traducció política de la mirada poètica d'Espriu. Em sembla més rica i plena de matisos que alguna de les seves lectures més simplificadores. Sepharad no és l'Espanya que ha existit, és un perímetre marcat per la geografia -la Pell de Brau, "la Península inevitable", en deia fa uns dies López Burniol, citant Pierre Vilar-, que conté realitats diverses, diversos homes i diverses parles, i que s'ha d'articular a través del diàleg. Dels ponts del diàleg. I d'un diàleg marcat per la llibertat de tothom: que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures. Sepharad no és el que tenim: és el que podria ser si volguéssim i dialoguéssim. Aturem-ho aquí, tot i que en la mirada d'Espriu hi ha més profunditats. Quedem-nos amb els tradicionals i repetits ponts del diàleg. Sense almenys dos interlocutors que es reconeixen com a tals només hi ha monòleg. Però encara que n'hi hagi dos, si no veus l'altre com un igual que té tant dret a la paraula com tu, tampoc no hi ha diàleg. Les ordres no són diàleg. La conversa entre desiguals -l'estremidora escena que inspira el títol de Si això és un home de Primo Levi- tampoc.

Em comentava un amic, ja fa temps, que quan els catalans parlem de l'actual procés de refer o trencar les relacions amb Espanya fem servir normalment tot un seguit de comparacions i de metàfores tretes dels processos de divorci: si dos no s'estimen millor que se separin; si una part és maltractada, té dret a marxar; la part abandonada en un procés de divorci molt sovint prefereix amenaçar l'altra part que no pas intentar-la convèncer o seduir; en un divorci s'ha de pactar què es queda cadascú; és millor sempre un divorci de mutu acord que un que acabi als tribunals... Però aquestes imatges només s'han fet servir des de Catalunya. Des de bona part de l'opinió pública i de l'opinió publicada espanyola, les imatges i les metàfores utilitzades no són les d'un divorci sinó les d'una amputació. Que Catalunya marxés d'Espanya no ho entendrien com una separació al final d'un matrimoni -a les bones o a les males-, sinó com si a algú li tallessin una cama. I esclar, en un procés d'amputació, la cama no hi té res a dir, és el conjunt de la persona la que decideix. Entre dues persones, encara que se separin, és possible i necessari un diàleg. Entre una persona i la seva cama no hi ha diàleg possible.

Per tant, quan el Parlament va proclamar Catalunya subjecte polític i jurídic sobirà, estava posant de fet un fonament imprescindible per al diàleg: només pots dialogar si existeixes i si et reconeixen que existeixes. Primer existeixo. Proclamo que existeixo. Acceptes que existeixo. I, a partir d'aquí, parlem-ne. Tant com l'altre vulgui i tant com calgui. Sense límits ni prejudicis. Ponts de diàleg? Ningú no construeix un pont si no hi ha dues ribes! I al Parlament de Catalunya es van confrontar dues posicions. Una deia que Catalunya existeix i és subjecte, i per tant en aquest procés som dos i podem dialogar. I hem de dialogar, perquè entre Catalunya i Espanya sempre i en tots els casos hi ha d'haver una relació molt important i és molt millor que sigui positiva: hi obliguen la geografia física i la geografia humana. L'altra deia que Catalunya o no existeix políticament o no és subjecte, no pot parlar des de la igualtat que el diàleg exigeix. Al Parlament van xocar els que deien que Catalunya és, i per tant pot participar en un diàleg, i els que deien que Catalunya no és (políticament, jurídicament), i per tant només pot obeir. Els primers es podien considerar hereus dels ponts del diàleg de l'Espriu. Els segons, no. Els ponts del diàleg es neguen quan es nega l'existència de l'altre.

Vivim temps curiosos. En què les paraules canvien de sentit. Se'ns ha arribat a dir que votar és antidemocràtic i que el que és veritablement democràtic és impedir que es voti. Estrany. Ara ens diuen que no volem dialogar, que hem trencat els ponts del diàleg, els que no han acceptat mai la premissa prèvia: que per dialogar en calen dos, que per dialogar cal que se'ns reconegui l'existència com a interlocutors, el dret a la paraula.

stats