Una nova Solidaritat Catalana. Si el sobiranisme vol que les pròximes eleccions catalanes siguin plebiscitàries, i no simplement autonòmiques avançades, ha de trobar instruments perquè es plantegin així i, sobretot, perquè s’hi llegeixin els resultats. Definir un tema, marcar una agenda centrada en aquesta qüestió. La convocatòria no distingeix entre unes autonòmiques i unes plebiscitàries. Les eleccions no són una bona eina per fer plebiscits, perquè tenen agendes múltiples i creuades. Si el sobiranisme les vol plebiscitàries, la millor eina que té per fer que ho siguin (no l’única) és una llista de país i un programa monogràfic. Això va més enllà d’una llista unitària de partits. Però ha de ser amb els partits. Tants com pugui. I amb la societat organitzada. I amb les personalitats polítiques que ho han encarnat, tant per l’opinió pública catalana com per la de fora: la llista no pot ser (ni pot semblar) una desautorització ni una defenestració de les persones, les institucions i els partits que ens han dut fins aquí. Fins ara, l’èxit del procés és que ha caminat amb dues cames coordinades, les institucions i el carrer. Ara, davant del repte principal, a més de coordinades haurien d’anar juntes.
