27 d’octubre: 'Sóc dels que ploren cada vegada que miro ‘Casablanca’'

En moltes escenes, però sobretot quan al bar d’en Rick hi ha uns oficials alemanys que canten una cançó nazi i, gràcies a Victor Laszlo, els francesos es posen a cantar La marsellesa, fora de programa com si diguéssim, com un acte de revolta i un crit de llibertat contra la imposició. Se’m posa la pell de gallina. Doncs se m’hi va posar igual quan em van explicar com a Badalona algú probablement de l’Ajuntament del PP va prohibir tocar L’estaca en la cloenda del festival Filmets. Un músic ho va fer saber al públic. Un públic que assistia no pas a un acte patriòtic, sinó a un festival de curtmetratges. I davant de la prohibició, les 300 persones que hi havia es van posar a cantar espontàniament L’estaca. Em va emocionar saber-ho mentre érem als premis Octubre, en presència d’en Llach, i m’ha emocionat veure l’escena. Certament, comparteix moltes coses amb la de Casablanca. També el caràcter reactiu: els francesos de Casablanca no haurien cantat La marsellesa si els alemanys no haguessin cantat la seva. Els espectadors de Badalona no haurien cantat L’estaca si no l’haguessin prohibida. Però la reacció és fantàstica. A través d’una cançó, la resposta espontània de la gent a favor de la llibertat.