19/2: Fer país

QUAN NOMÉS ES PODIA fer política clandestina, en el franquisme, va fer fortuna la consigna de fer país. Era el que havia fet el catalanisme en l’últim segle: construir un teixit fort i dens d’entitats, associacions, iniciatives cíviques, compromeses amb la cohesió social i amb el propi país. Societat civil de veritat. Aquest teixit és el que va permetre al país sobreviure a dues dictadures militars. I és el que avui encara dona solidesa i capital social al moviment sobiranista, que n’ha nascut i s’hi ha arrelat. Potser ara és l’hora de treure del calaix aquella vella consigna, no ja com a alternativa de fer política, sinó com una forma complementària de consolidar i avançar en allò que en el camp de joc estrictament polític i institucional pot quedar amenaçat. Fer país o no deixar-ne de fer o no descuidar-se’n. Tornar-hi a destinar energies, les energies de tot de persones angoixades i emprenyades que, en un panorama polític complicat, pregunten què poden fer. Fer país -sense deixar de fer política- potser és avui, com fa unes dècades, la millor manera de preparar la política del futur. En això el país és fort i el catalanisme també (i els seus adversaris no ho són tant). Fer país. I per tant, per damunt de tot, fer cultura i fer societat.