Quin error! En l’inici d’aquesta legislatura tan problemàtica, la qüestió catalana s’ha posat en el centre del debat polític espanyol, de cara a una molt hipotètica investidura. Però no s’hi ha posat per la voluntat de solucionar-la, de trobar una via de diàleg. S’hi ha posat com una mena de caixa negra, el contingut de la qual no sembla importar a ningú, però que els partits es poden tirar pel cap entre ells per diferenciar-se i fer-se mal. Ciutadans la fa servir per exhibir musculatura nacionalista i tornar a la seva especialitat inicial, la defensa d’una Espanya uniforme, després que els seus intents de definir-se més ideològicament no funcionessin. El PSOE i Podem, en mesures diferents, la fan servir per dir que són diferents i per dibuixar-se un perfil propi. I el PP la fa servir per estigmatitzar la competència i afeblir l’oposició. En tot cas són utilitzacions de la qüestió catalana, convertida en una arma, però sense que hi hagi una proposta realista i viable per trobar-hi una solució, per part de ningú. Al contrari, quan allò que abans s’anomenava el problema català resulta útil i utilitzable, la temptació és precisament no solucionar-lo mai. Enquistar-lo. No fos cas que deixés de ser-nos útil.