15/7: Poli bo, poli dolent

TOT HA PASSAT la mateixa setmana. Sánchez ha rebut Torra d’una manera civilitzada i ha dit que calen solucions polítiques a la qüestió catalana (sense dir quines són). El jutge Llarena ha suspès uns quants diputats al Parlament, en una lectura com a mínim polèmica de la llei, i ha rebut el suport del ministre Borrell davant de la justícia belga. Aparentment, és aquella estratègia que surt en tantes pel·lícules on interroguen junts el sospitós el poli bo i el poli dolent. El que es fa passar per comprensiu i el que promet i subministra garrotades. ¿Som davant d’un repartiment de papers estratègic? ¿Sánchez fa de poli bo per desmentir a l’exterior que Espanya és Turquia, mentre Llarena fa de poli dolent per dir-li a l’interior que Espanya també pot ser Turquia? ¿O realment hi ha un Estat dins de l’Estat que s’ha carregat damunt les espatlles la responsabilitat de vèncer l’independentisme amb tots els instruments al seu abast? En el fons, ¿són amics o enemics, el poli bo i el dolent? ¿Va cadascú per lliure o estan conxorxats? En un cert sentit, tant se val: els efectes de l’alternança entre el poli bo i el dolent són els mateixos, sigui espontani o calculat el repartiment de papers: que entre l’afalac i la por, l’acusat acabi rendint-se.