21/07: Voler saber és espiar

És apassionant intentar endevinar el complicat mecanisme mental que ha portat algú a presentar un treball de camp de sociolingüística com una obscura operació d’espionatge. Fer un treball de recerca sobre els usos lingüístics als patis de les escoles catalanes s’ha convertit en espiar els nens per saber quina llengua parlen. Això només se li pot acudir a algú que consideri que voler saber, voler entendre, és sinònim d’espiar. I que el coneixement és un material sospitós i inflamable. Segons aquesta concepció del món, els sociolingüistes, els sociòlegs i probablement tots els que fan recerca social són, de fet, espies, encara que no ho sàpiguen. El Centre d’Investigacions Sociològiques seria una branca del CNI que es dedicaria a espiar què pensen els espanyols. I un arqueòleg estaria, de fet, espiant un jaciment per veure com vivien els romans. I Masters i Johnson haurien estat uns espies procaços de la vida privada de la gent fingint que feien estudis de sexologia. Aquesta transmutació de la voluntat de saber i comprendre en una acusació d’espionatge només se li pot acudir a algú molt estrany, amb una concepció malaltissa del coneixement. Vaja, diria que només se li pot acudir a algú que tingui (frustrada o no) vocació d’espia.