Queixar-se de l’àrbitre

Hi ha un gran contrast i una manifesta contradicció entre la displicència i el menyspreu amb què l’estat espanyol va acollir la resolució del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU i la virulència i l’agressivitat amb què intenta contraatacar-la. Símptoma sens dubte d’una natural preocupació. Quan va sortir la resolució, semblava que fos un acudit escrit en un tovalló de bar per un grup d’amics. Però la resposta és a canonades. En un símil esportiu, la notícia de la queixa contra l’àrbitre ha sortit molt més grossa que la notícia amb el resultat del partit. Diria que aquest contrast entre la indiferència inicial i la contundència posterior forma part d’una difícil batalla propagandística. Has de convèncer els ciutadans que la condemna que has rebut és insignificant i sense importància, però l’has de combatre amb totes les teves forces, perquè saps que sí que és important. I diria que neix també de la sorpresa: l’estat espanyol està acostumat, en els conflictes amb les institucions catalanes, a ser a la vegada àrbitre i part. Per tant, com que s’arbitra ell mateix, sempre té l’àrbitre a favor. Quan l’àrbitre és de fora, a vegades li donarà la raó, però altres vegades no. No hi està acostumat. Li ve de nou.