29/3: Imaginin l’escena que proposa Cospedal

Està a punt de començar la final de la Copa, a Barcelona, al Camp Nou. Desenes de milers de persones a les graderies. Els jugadors al camp. Les televisions connectades. Sona l’himne espanyol i la gent, moltíssima gent, es posa a xiular. La senyora Cospedal diu que el partit no s’ha de jugar, que s’han de desallotjar les desenes de milers de persones que hi han acudit. Imaginin l’escena, repeteixo. Com es deu fer? Baixa un delegat governatiu i li diu a l’àrbitre que enviï els jugadors al vestidor. La megafonia anuncia que el partit ha estat suspès i que surtin tots els espectadors, ben ordenadament. Les televisions van omplint amb comentaris, a tot el món, aquests instants de perplexitat. La gent se’n va tranquil·lament cap a casa seva. L’escena és literalment inimaginable perquè és senzillament impossible. La suspensió, el desallotjament, serien un escàndol tan enorme, els problemes pràctics tan colossals, que senzillament no pot passar. En moltes amenaces dels qui demanen mà dura hi ha en el fons aquesta mateixa feblesa: proposen coses que simplement no poden fer. O només serien possibles fent servir procediments impropis d’una democràcia. Quan hi ha també una altra manera d’evitar la xiulada a l’himne: no posant-lo.