Misc 30/12/2013

La fi de la nació catalana

i
Vicenç Villatoro
3 min
La fi de la nació catalana

L'any 1905 Salvador Sanpere i Miquel publicava Fin de la nación catalana, un complet treball sobre el 1714 i les seves conseqüències. Malgrat la contundència del títol, l'autor no compartia la idea que aquella derrota havia estat la fi de la nació catalana, com havien proclamat -amb joia o amb tristesa- autors anteriors. Al contrari, el que deia Sanpere és que "lo que murió fue sólo un Estado, una organización política, no un pueblo". Perquè "un pueblo vive mientras su lengua viva". Se situava així en la tradició catalana que -a diferència d'altres- distingeix entre la nació i l'estat. L'estat és l'organització política, té a veure amb el poder i l'administració. La nació seria una comunitat que comparteix trets significatius -com la llengua-, que té més a veure amb els vincles socials que amb la ciutadania política i que es reconeix com a tal.

Tres-cents anys després d'aquell 1714, si distingim nació d'estat és evident que la nació catalana no va morir. Ni tan sols per ressuscitar més tard en una renaixença. Va morir l'estat, i pot ser que l'estat ressusciti tres-cents anys després precisament perquè la nació no va morir. Si hi ha nació, pot tornar a haver-hi estat. Certament, si tens l'estat -poderosíssim i amb una enorme capacitat d'integració simbòlica- pots arribar a construir la nació a mida. França n'és la prova. Però tampoc és segur: el 1714 va néixer l'estat espanyol unitari i uniformitzador i en tres-cents anys és com a mínim discutible el seu èxit en la creació d'una nació espanyola a la seva mida, homogènia i a la francesa.

Aquest any 2014 que està a punt de començar serà de gran intensitat en el debat i en l'acció política sobre l'estat. Perfecte. En el món modern és difícil la supervivència de la nació cultural sense la complicitat d'un estat. I l'estat espanyol no ha volgut ser còmplice de la nació catalana, de la seva llengua, dels seus interessos com a comunitat. Però, si l'estat és una eina necessària, no és una eina suficient. L'any 2014, que ha de ser l'any de l'estat, ha de ser també l'any de la nació. Allò que deia Sanpere: un poble viu si la seva llengua viu. La llengua com a símbol més visible. Però la nació és més coses. És la llengua, la cultura, la història, la tradició, el dret. L'herència. Però és també el projecte de convivència, la cohesió social, tot allò que fa que una gent que viuen uns al costat dels altres esdevinguin una comunitat. La llengua -i més en el nostre cas, precisament perquè hem vingut de llocs molt diferents- però també l'urbanisme, la comunicació, l'economia, la mentalitat productiva, els valors compartits, la justícia social. L'any 2014 és també l'any de tot això. Que no és només l'estat. Que és central i demana esforços tant si tens estat com si no en tens.

Una pinzellada només sobre la llengua. Important, però no únic tret distintiu. Símbol del sentiment de pertinença. No és cert que on hi ha una llengua hi ha una nació. Nacions diferents poden compartir llengua. I nacions que situen el nucli de la seva identificació en un altre àmbit poden tenir llengües diferents. En el nostre cas la salut de la nació passa per la salut de la llengua arreu on es parli. Tenir una llengua viva, útil, eina d'una cultura potent i amb prestigi i ús social vol dir defensar-la allà on es parli. L'any 2014 ha de ser també l'any de la defensa del català arreu on es parla. Farà falta.

L'any 1714 no va ser la fi de la nació catalana. La nació catalana va poder sobreviure sense un estat favorable i a estones contra un estat obertament hostil. En el segle XXI una nació cultural -entenent la cultura en aquest sentit que inclou l'art i la creació, la tradició i la innovació, però també la cohesió social i la convivència- ja no pot sobreviure sense la complicitat d'un poder polític. Alguns demanem l'estat precisament per això: per servir la nació, com fan tots els estats del món, l'espanyol el primer. Hi ha qui no demana l'estat perquè creu que la nació no el necessita, que amb el que hi ha ja n'hi ha prou. Hi ha qui vol impedir l'estat perquè la nació el molesta o li importa un rave. Hi ha qui demana l'estat perquè li agraden els estats, però també li importa un rave la nació. Molt bé. Votarem per saber quants som. Però el 2014, per a alguns, no és tan sols l'any de treballar per l'estat, sinó també per la nació. O, si es vol, de treballar per l'estat com la manera més urgent -però no l'única- de treballar per la nació.

stats