El nacionalisme en té la culpa
Hi ha qui diu i escriu que el nacionalisme té una part important de culpa en la crisi econòmica actual o, si més no, en el plus de crisi que patim aquí. Que per culpa del nacionalisme s'han pres decisions i s'han assumit despeses que no corresponien a la racionalitat econòmica i a les possibilitats reals, sinó a prejudicis ideològics, a intents de forçar la realitat en nom de la ideologia, i que això participa en la mala situació actual. Personalment, hi estic d'acord, sempre que no convertim el nacionalisme en l'única causa de la crisi. Però sí que n'ha estat un mutiplicador dels efectes.
El projecte nacional espanyol, d'inspiració francesa, allò que anomenem el nacionalisme espanyol -i que els que el practiquen no anomenen de cap manera, perquè no el reconeixen o no se n'adonen- ha generat dues necessitats ideològiques. Una, superar un cert complex d'inferioritat en relació amb Europa i el món occidental, que va tenir com a punt culminant la crisi del 1898. L'altra, aconseguir construir la nació espanyola, a partir de l'Estat, fent que la consciència nacional espanyola sigui compartida per tots els ciutadans: construir una identitat nacional espanyola unitària i homogènia. En aquest objectiu competeix amb els nacionalismes dits perifèrics, especialment el basc i el català. Podríem dir que el projecte nacional espanyol té dos objectius ideològics fundacionals: cosir Espanya com a nació i fer lluir Espanya al món.
En nom d'aquests objectius ideològics, d'aquest projecte nacionalista, que França va dur a terme amb èxit, s'han pres decisions i s'han assumit despeses que van contra tota lògica econòmica o pràctica. L'excés d'ideologia ha fet cometre errors i embarcar-se en projectes desproporcionats, que no es poden mantenir econòmicament. És per això que el nacionalisme és en part culpable de la crisi: perquè ha dictat decisions contraproduents des del punt de vista econòmic i ha ajudat a un endeutament extraordinari de l'Estat en operacions no rendibles des del punt de vista pràctic i explicables només des del punt de vista ideològic.
No costa gaire fer la llista d'aquestes decisions. N'hi ha en les infraestructures: la xarxa d'alta velocitat ferroviària espanyola tenia per objectiu explícit i verbalitzat cosir Espanya, vertebrar Espanya. Un objectiu ideològic, nacionalista. I el que s'ha fet és irracional, inassumible, caríssim i poc útil. La xarxa d'infraestructures espanyola no respon a necessitats econòmiques, sinó ideològiques, del projecte nacional. El mateix passa en altres camps. La superació del vell complex d'inferioritat ha portat a una projecció de l'espanyolitat al món carregada de megalomania i desproporció. Moltes ambaixades espanyoles pel món estan dimensionades amb un criteri més ideològic que pràctic, en la versió espanyola de la grandeur francesa. I no tan sols ambaixades.
Però la gran aposta del projecte nacional espanyol més lligada a necessitats ideològiques que no pas a possibilitats i necessitats pràctiques és aquest esforç sobrehumà per convertir Madrid en la capital absoluta de la península Ibèrica -econòmica, cultural, política, financera-, i en el gran pol de l'Europa del sud, que no tan sols es menja i marginalitza ciutats com Barcelona, València i Lisboa, sinó que voldria competir amb Roma, París i Berlín i contrapesar-les. Aquesta acumulació ha estat econòmicament nefasta, desmesurada i ha suposat estirar més el braç que la màniga per raons purament ideològiques. Per nacionalisme.
Per tant, si Espanya es pogués treure del damunt aquesta doble necessitat ideològica d'exhibir grandeur a l'exterior i d'assimilar en un model unitari i homogeni tots els ciutadans i els territoris de l'Estat, estaria en molt millors condicions per sortir de la crisi. Si no volgués per raons ideològiques conservar com a homogeni un territori divers i amb dinàmiques no confluents, les coses li anirien millor econòmicament. Si no volgués competir amb els nacionalismes perifèrics i es concentrés a aconseguir que els seus ciutadans visquessin millor, té potencial per sortir-se'n. En altres paraules, per a Espanya seria un bon negoci la independència de Catalunya, des del punt de vista econòmic. Certament, perdria recursos que són drenats per l'Estat. Però podria fer polítiques a la mida de les seves necessitats reals i no de les seves necessitats ideològiques. Amb polítiques dictades per la raó i no pel sentiment.
