Per una nova Solidaritat

El catalanisme ha començat un procés molt ambiciós, probablement irreversible, però extremadament complicat i ple de dificultats. Hi arriba amb força, però no sobrat de forces. Per esdevenir efectivament un nou estat d'Europa no n'hi ha prou proclamant-ho, sinó que a més s'ha de poder exercir-ho plenament, amb el control real de tots els mecanismes que això comporta, i cal obtenir el reconeixement dels altres, de la comunitat internacional, Espanya inclosa. En aquest procés, el catalanisme hi té molt a guanyar, però també molt a perdre. Un fracàs del procés no seria el fracàs d'aquest o d'aquell polític, d'aquest o d'aquell partit: afectaria el conjunt del catalanisme, en totes les seves expressions, polítiques i culturals.

Els riscos són prou grans -per a tots-, les dificultats prou importants i les forces prou limitades perquè el principal objectiu de tot el catalanisme sigui que el procés surti bé. Més que obtenir-ne un avantatge particular o un rendiment electoral: si el procés no surt bé, l'avantatge i el petit rendiment no valdran res. Per tant, el conjunt del catalanisme hauria de fixar la seva estratègia amb la intenció d'acumular les màximes forces perquè el procés surti bé. No pot renunciar a res, per complicat que sigui, que signifiqui un increment de les possibilitats d'èxit. Sempre dins d'una perspectiva impecablement democràtica, que és on ens hem de moure per imperatiu moral, per convicció política i també per conveniència estratègica. Això vol dir, per tenir més força, articular grans majories, buscar la unitat d'acció entre les forces catalanistes en l'objectiu compartit i acumular la màxima legitimitat democràtica, de cara a la societat catalana, a Espanya i al món, si cal fins a la redundància.

Personalment, crec que la pedra angular del procés ha de ser un referèndum. Una pregunta clara que ens digui què en pensen la majoria dels catalans. La mobilització de l'Onze de Setembre va ser molt important, però no és un referèndum. Unes eleccions no són un referèndum. Poden haver-hi més mobilitzacions al llarg del procés -no crec que gaires més- però tot plegat ha de desembocar en una consulta democràtica amb totes les garanties i totes les llibertats, en què es pugui defensar el sí i el no i l'opinió pública estigui perfectament informada contra totes les estratègies de la por.

Aquest referèndum culmina el procés. No és el més convenient per iniciar-lo. La forma en què el procés quedaria més legitimat democràticament, més impecable, començaria amb unes eleccions en què la convocatòria del referèndum fos el centre de l'agenda. I la fórmula que crec que més ajudaria a garantir l'èxit global del procés és que a aquestes eleccions les forces catalanistes partidàries d'un referèndum hi acudissin juntes en una sola candidatura, en una nova Solidaritat, encapçalada pel president Mas, amb la presència proporcional i explícita de totes les forces polítiques -i de personalitats significatives no adscrites o dissidents- que s'hi volguessin acollir. Aquesta nova Solidaritat, a la recerca d'una amplíssima majoria al Parlament, proposaria un govern de gestió prèviament consensuat que hauria de preparar les estructures i les accions necessàries, interiors i exteriors, amb el compromís de convocar el referèndum a mitjà termini, amb totes les garanties democràtiques.

Hi ha la possibilitat alternativa de pactar un punt programàtic entre les diverses forces polítiques -la convocatòria del referèndum- i que totes el recullin amb exactament la mateixa formulació en els seus programes. No és una mala opció, però em sembla un succedani de la candidatura unitària, amb alguns inconvenients. El president de la Generalitat només pot convocar un referèndum amb una amplíssima majoria al Parlament. Però no és igual que el convoqui tenint directament la majoria absoluta del vot ciutadà que tenint una majoria parlamentària. La lectura i la força no serien les mateixes. Seria més clara, menys mal interpretable, més inequívoca. I una campanya electoral entre forces polítiques diverses, que hauran de marcar cadascuna el seu perfil precisament barallant-se amb les altres forces catalanistes, dilueix la centralitat de la proposta del referèndum: no queda clar si votes un partit perquè vols que faci la consulta o per la seva política econòmica o per la seva ideologia social.

Una nova Solidaritat respondria a una situació excepcional. El més normal i més desitjable és que els partits, que tenen programes diferents, els confrontin en les eleccions. Però si aquests partits tenen un objectiu comú, compatible amb totes les seves diverses visions de la societat, i els sembla prioritari, és lògic que es facin esforços excepcionals per aconseguir-lo. I més si no obtenir-lo és un fracàs letal per a tots ells. Primer, saber si volem una casa pròpia. Després, si la tenim, decidir de quin color la pintem.

He comentat amb amics aquesta opció de la nova Solidaritat i em diuen que és impossible. O molt difícil. No és un bon argument. L'argument que em convenceria seria que em diguessin que no és desitjable, que no ajuda gens, que no és democràtica. Però si ens sembla desitjable, útil, democràtica, llavors no pot ser impossible. Perquè ens pot venir d'això, d'aquest ple de força democràtica. Guanyar o perdre.