5/11: ‘¡Ya hemos pasao!’

ALS ANYS QUARANTA, Celia Gámez cantava el cuplet ¡Ya hemos pasao! Era la rèplica i l’escarni, des del bàndol franquista, del lema No passaran, que segons la lletra de la cançó “se oía a todas horas por plazas y plazuelas con voces miserables” a la zona fidel a la República. Aquest eslògan indignava el bàndol alçat en rebel·lió, que el considerava una burla i un repte, i un cop acabada la guerra els vencedors el van contestar amb un arrogant Ya hemos pasao, per afirmar que el Madrid capital de la República passava a ser un Madrid de la Falange, brazos en alto. No es tractava només d’exhibir la victòria militar, sinó també de dibuixar dos bàndols, dues maneres de veure el món. L’Espanya del No passaran i l’Espanya del Ya hemos pasao. Hi ha una tradició política que fa seu el No passaran contra qualsevol autoritarisme -s’ha fet servir últimament contra Putin, a Rússia- i una mirada al món que és hereva del Ya hemos pasao, que es fonamenta en la supèrbia de la victòria aconseguida per la força, el vèncer sense convèncer. Es pot mirar el món d’avui, Espanya, Catalunya, des dels ulls dels hereus del No passaran o des dels ulls i la veu dels hereus dels qui consideraven aberrant i perillós el No passaran i cantaven: ¡Ya hemos pasao!