Escriptor i periodistaTotes les confessions religioses han de tenir dret als seus espais de culte. La dispersió del món musulmà organitzat fa que en el seu cas això sigui una mica més difícil. També ho complica la sospita, fonamentada, que les mesquites són de vegades, segons qui les gestioni religiosament i ideològicament, llocs de control polític i d’adoctrinament des d’algunes lectures de l’islam poc compatibles amb els nostres valors democràtics. Per això, quan darrere d’una proposta de mesquita hi ha la voluntat de finançar-la (i controlar-la?) per part de règims o grups alineats amb aquestes lectures, no és estrany que les institucions s’ho mirin amb certa inquietud. ¿Gran mesquita a Barcelona? Esclar que sí. Però mirem qui la paga i qui la controla.
Fa anys, l’agost del 1999, vaig tenir ocasió de rebre, en nom del departament de Cultura de la Generalitat, l’imam de la Meca, Abderraman al-Surem, per indicació de l’Institut d’Estudis Mediterranis i de la Casa del Llibre Àrab de Barcelona. Va ser una conversa cordial i instructiva en què l’interlocutor saudita em va anunciar la voluntat de construir a Barcelona una gran mesquita i un gran centre cultural àrab. No n’he sabut mai més res. Amb molta habilitat diplomàtica, em va dir que la mesquita tindria molts aspectes positius: ensenyar català als nens musulmans d’aquí, acostar les dues cultures, donar servei religiós a un turisme musulmà d’alt poder adquisitiu i -això només ho va insinuar- incrementar el fervor religiós islàmic entre els musulmans de Catalunya com a vacuna contra qualsevol deriva cap a la delinqüència. Érem prop dels fets de Ca n’Anglada i després arribarien les revoltes a la banlieue de París. Vull dir que crear i finançar amb diners saudites una mesquita a Barcelona formava part d’un projecte amb una visió política i religiosa: amb aspectes positius, però també amb aspectes més inquietants de control i hegemonia d’una certa visió de l’islam.
Som on érem, doncs. Calen mesquites, perquè hi ha musulmans. Cal que les comunitats d’aquí generin els seus llocs de culte. Però inquieta qui ho finança i, sobretot, per què i amb quin objectiu. I qui controla religiosament les mesquites. Què s’hi ensenya i a què es crida. (Tot i que al món li pot semblar estrany que filem prim amb la mesquita, mentre el Barça porta una determinada publicitat qatariana a la samarreta.)
