L'endemà de la Via Catalana vaig sentir un opinador d'alguna ràdio poc amiga que deia que si havien sortit mig milió de catalans demanant la independència, l'endemà es podia aconseguir en un tres i no res que sortissin un milió d'andalusos de Catalunya contra la independència. Com dirien a Mallorca, em va semblar un doi. Una bestiesa. Un doi els números, un doi els terminis i, sobretot, un doi el concepte. Certament, es pot convocar una manifestació a favor de la unitat d'Espanya, a Catalunya. Però no crec que fos multitudinària, perquè a dins de Catalunya el no a la independència ha estat patrimonialitzat en l'espai públic pel radicalisme contrari també al referèndum, al dret dels catalans a ser preguntats sobre el seu futur. No és el mateix el no a la independència que el no al dret a ser consultats. I no crec que es vulguin confondre.
Però sobretot el doi de l'afirmació del comentarista radiofònic està en el concepte. Han sortit els catalans per la independència i hi sortirien en contra els andalusos. De què carai està parlant? De la immigració dels anys cinquanta i seixanta? Dels seus fills? A hores d'ara, dividir els ciutadans de Catalunya entre catalans i andalusos és no haver entès res de res. Trobaríem un percentatge considerable de catalans de moltes generacions en la manifestació contra la independència. I sens dubte hi havia a la Via Catalana moltíssimes persones nascudes a Andalusia. I diria que molts hi van anar acompanyant els seus fills, al costat dels seus fills. Perquè mig segle després de l'arribada de les grans onades migratòries des del sud, amb barreges i matrimonis i moviments de tota mena, el nombre de persones amb els pares o els avis nascuts fora de Catalunya que hi havia a la Via Catalana era enorme, probablement la majoria.
Interpretar la situació catalana com un enfrontament entre ciutadans segons el lloc on han nascut és absolutament equivocat. I si parlem d'on han nascut els pares, ja és surrealista. No és la lògica real de la situació. No és un xoc entre comunitats. Certament, si dividíssim els ciutadans de Catalunya segons el seu origen, la distribució dels uns i dels altres no seria homogènia entre tots els espais polítics. Com no seria homogènia en el territori. Però parlar dels partits dels catalans i dels partits dels andalusos -immigrants de fa cinquanta anys!- no ajuda a entendre el mapa polític real del país.
Si contempléssim com un conjunt -heterogeni- els ciutadans de Catalunya nascuts a Andalusia, tindríem casuístiques molt diferents. Gent que parla el català. Gent que no el parla. Gent que té ganes de tornar a Andalusia. Gent que no hi tornaria mai. Gent que torna a Andalusia, però els seus fills i néts es queden a Catalunya. Al meu parer, aquest conjunt de ciutadans tindrien una característica comuna o molt general: per a ells Andalusia és el país dels pares i Catalunya és el país dels fills. I les persones s'estimen el país dels pares, en general, i es comprometen amb el país dels fills. Molts van venir a Catalunya precisament perquè els seus fills poguessin viure millor. Avui Catalunya és per a molts ja per sempre el país dels fills, encara que ells volguessin tornar a Andalusia, encara que no parlin català (però els seus fills sí que el parlen). Certament, hi ha moltes maneres d'estimar el país dels fills i de comprometre-s'hi. Cap opció ni idea política en té l'exclusiva ni el monopoli. Segur que n'hi ha que no volen ni la independència ni el referèndum. Segur que n'hi ha (jo crec que molts més) que accepten el referèndum i els doldria la independència. Segur que n'hi ha molts que creuen que el país dels seus fills serà millor si hi ha un referèndum i surt la independència. Segur que tots o gairebé tots demanarien a una Catalunya independent mantenir llaços d'amistat amb els espanyols, però també demanarien als espanyols respecte per Catalunya. Són a la vegada del país dels pares i del país dels fills. I els fills són d'aquí. Tan diversos, amb opinions tan matisades i fins i tot contraposades, amb pluralitat de sentiments i d'emocions, com tota la gent d'aquí. La Catalunya d'avui, hereva de moltes coses, també de la gran transformació demogràfica dels anys cinquanta i seixanta, no s'entén sense això, perquè és també això. El país dels fills.
