DIETARIVV

20/10: La profecia

Ens pensàvem que era una sentència i resulta que era una profecia. Quan la sentència parlava de violència, de tumults, ens pensàvem que era una novel·la que s’havien inventat sobre el passat -on sabíem que aquestes coses no havien succeït- i resulta que potser era una profecia sobre el futur, on aquestes coses han acabat passant. Però llavors seria allò que se’n diu una profecia autoacomplerta. Si a les persones que pugen damunt d’un cotxe per desconvocar una manifestació les condemnes per incitar a la violència, si escapces el lideratge d’un moviment pacífic i empresones els líders que volen negociar, si equipares una protesta pacífica amb una acció terrorista, si reprimeixes desproporcionadament les protestes quan encara són pacífiques, si generes a l’extrema dreta una sensació d’impunitat i d’estar a la banda bona del conflicte -de manera que es pot ser constitucionalista cantant el Cara al sol i enyorant Franco-, estàs obrint l’aixeta a l’aparició de la violència. I l’aigua de la violència sempre acaba baixant tèrbola: mai no se sap qui és qui, qui comença i qui continua, qui provoca i qui respon, qui ataca i qui es defensa, a qui serveix cadascú. En tot cas, com a sentència, era un desastre. Però com a profecia ha funcionat.