De què va morir el Cobi?

Segons la vella dita, els vencedors són els qui escriuen la història. Segur. Però també podria ser, parcialment, a l'inrevés: els qui escriuen la història n'acaben sent els vencedors. Escriure la història no seria sempre la conseqüència d'haver vençut, sinó també en alguns casos la fórmula que porta a la victòria. Tot i que això de les victòries acaba sent sempre provisional: el món fa moltes voltes i els vencedors d'avui són els perdedors d'ahir o de demà. Potser per això la història es reescriu constantment.

Aquestes més o menys esotèriques reflexions vénen a tomb per parlar, també, de la història de l'hegemonia en el món de les idees en la Catalunya actual. Fa uns dies, Jordi Amat publicava un article lúcid i lluminós al suplement Culturas de La Vanguardia sota el títol Matar el Cobi . Venia a dir que hi ha el risc que l'actual hegemonia cultural del sobiranisme acabi esborrant del passat un episodi que podria ser incòmode per al seu relat: la vella hegemonia cultural del progressisme dels anys seixanta i setanta, que es trasmuda en antipujolsme en els vuitanta i que té la màxima esplendor amb els Jocs Olímpics, simbolitzats pel Cobi de Mariscal. ¿Com hem passat de l'hegemonia d'un progressisme que arrufa el nas davant del fet nacional català - Catalanisme i revolució burgesa , de Solé Tura- a l'actual hegemonia sobiranista? ¿Com passem de la guerra freda entre pujolistes i antipujolistes dels anys vuitanta a l'actual sobiranisme?

En l'àmbit de l'hegemonia cultural, de les idees, que s'expressa sobretot a través del món acadèmic i del mediàtic, la Catalunya dels setanta contempla -ho explica molt bé Jordi Amat- una hegemonia gairebé sense esquerdes del progressisme, en bona part recelós davant del fet nacional català. Encara més quan Pujol guanya per sorpresa i pels pèls les eleccions -l'hegemonia cultural no sempre comporta majories electorals-, aquest progressisme estigmatitza el nacionalisme com a reaccionari, populista, rural i resclosit. Són els termes de la guerra freda dels vuitanta: cosmopolitisme contra nacionalisme, Barcelona contra Catalunya, esquerra contra dreta. Quan uns quants (llavors) joves professors i periodistes creem la Fundació Acta ho fem com els soldats japonesos perduts en una illa que encara no s'han assabentat que han perdut. Ni tan sols saben que n'hi ha d'altres com ells. En el temps de "la España de las ciudades ", alguns nacionalistes comencen a disputar l'hegemonia des d'un extrem del paisatge.

Al llarg dels anys, lentament, aquesta disputa es va igualant i fins i tot tomba. Efecte TV3? En part. Els mitjans, en aquell moment, potser com sempre, són tant terreny de joc com altaveu. El canvi és progressiu i és obvi que la figura de Pujol i la seva acció de govern l'impulsen i el capitalitzen. Curiosament, la certificació de la nova hegemonia del nacionalisme es produeix quan els governs tripartits tenen com a principal problema no haver llegit aquest canvi i legitimar-se en l'eix de les esquerres confrontades amb les dretes quan l'eix nacional articulava tant o més la política catalana.

Ara som davant d'una nova hegemonia. Hi ha qui arriba al sobiranisme com una evolució del seu nacionalisme. Hi ha qui hi arriba des del progressisme dels vuitanta, saltant-se l'etapa nacionalista: volem estat, encara que sigui català. Però la nova onada sobiranista no hauria estat possible sense el desplaçament de l'hegemonia des del Cobi fins al nacionalisme. Si ara oblidem el Cobi, la profunda (i en algunes coses molt valuosa) hegemonia del progressisme, estarem cometent dos errors a la vegada. El primer, infravalorar una cosa que va ser molt important. El segon, infravalorar la resposta intel·lectual modernitzadora del nacionalisme que va fer canviar aquella hegemonia. El Cobi i la mort del Cobi.

Va haver-hi Cobi. Va haver-hi disputa. I ara som on som perquè abans hi va haver tot això. Perquè la reacció contra allò que representava Catalanisme i revolució burgesa va arribar a donar el tomb a l'hegemonia cultural. El Cobi va existir. El pujolisme no és el fre que va retardar l'esclat inevitable del sobiranisme. Una cosa i l'altra posen els fonaments per fer possible el present. Uns fonaments que no hi eren l'any vuitanta ni tan sols el 2004. Sense allò no seríem aquí.