És molt bèstia que el dirigent d’un país democràtic pensi que convocar a votar és un embolic. Només ho serà si és ell qui ho embolica. Per a un demòcrata, per contra, votar no és ficar-se en un embolic, sinó començar a sortir-ne. Són les urnes i la decisió dels ciutadans el que permet tallar el nus gordià dels conflictes d’una manera neta, civilitzada i clara. Votar desembolica. Si et deixen. Sempre. I aquest era l’esperit de la litúrgia de l’acte de signatura de la convocatòria i del discurs en tres llengües del president. Estem desembolicant un conflicte antic i enrevessat, a través d’una eina democràtica, legítima i legal, tot i que el govern espanyol vulgui obtenir cobertura jurídica per a la seva prohibició política. (Algú ha dit que la convocatòria s’ha fet avui per tapar el cas Pujol. Seria desproporcionat. Però, a més, la convocatòria no tapa el cas Pujol, el ressitua. El cas Pujol, sigui el que sigui, és un debat catalano-català, dolorós i fins i tot aspre, necessari. Però el debat catalano-espanyol passa per un altre lloc, tot i els intents de situar-lo com a causa o fer-lo servir com a munició en el procés sobiranista. El debat català-espanyol ha quedat situat allà on ha de ser: a les urnes.)
