Dijous, 17 de juliol. Demà és divuit de juliol. Res a celebrar. És l’aniversari d’un cop d’estat militar criminal contra la legalitat democràtica. L’aniversari també del començament d’una guerra civil horrorosa, sagnant, d’una crueltat esborronadora, que desemboca en una sòrdida postguerra. Fins i tot, l’aniversari del començament d’una revolució que, amb persecució religiosa inclosa, no és l’episodi més exemplar precisament de la història de la humanitat. Per tant (ara que no hi ha ni la paga doble), la data no té res de bo, es miri per on es miri.
Res a celebrar. Per això hem d’estar atents a qualsevol celebració civil, militar o religiosa que es pugui fer de la data de demà. Perquè en les actuals condicions, celebrar el divuit de juliol, amb tot el que significa, no seria tan sols una burla als milers de morts que hi va haver. Seria, per damunt de tot, una amenaça. A veure.
Divendres, 18 de juliol. Diu Rajoy dels catalans: “ Antes querían preguntar por una cosa y ahora quieren preguntar por una cosa distinta ”. Mentida. O error. Iceta, certament, diu de preguntar sobre una cosa diferent. Però Mas i el sobiranisme el que diuen és que es pot negociar la pregunta i el calendari, la naturalesa de la consulta i les condicions en les quals es farà. Però no el tema. Mas arribarà a la reunió amb Rajoy amb una línia vermella, però amb marge de negociació. La línia vermella és fer una consulta en què es pregunti als catalans sobre la independència. El marge de maniobra, tota la resta: el quan, el com, amb quina pregunta...
Per contra, Rajoy entrarà a la reunió negant-se tot marge de maniobra, envoltat de línies vermelles que ell mateix s’ha dibuixat. Aquesta és la primera victòria del sobiranisme. Entrar amb les coses clares, però amb marge de maniobra i voluntat per negociar.
Dissabte, 19 de juliol. Ja se sap que Israel (jueu i occidental!) és el Gran Satan culpable de tot. Però, un cop dit això, hi ha més preguntes sobre les coses terribles que estan passant a Gaza i Israel. Com és que l’ofensiva es fa amb l’aquiescència de l’esquerra israeliana i sense el suport dels sectors dretans que han sortit del govern Netanyahu? Com és que Hamàs va encetar l’escalada, no ha acceptat les treves proposades per Egipte (Israel sí), ha trencat la treva humanitària de l’ONU i s’ha desmarcat de l’Autoritat Palestina? Com és que Hezbol·lah (xiïta) no ha obert un segon front al nord solidari amb Hamàs (sunnita)? Les respostes tenen a veure amb el que passa a Síria i l’Iraq, el nou jihadisme sunnita, el xoc amb els xiïtes, el canvi d’aliances (i de fonts de finançament) de Hamàs... Calen per entendre què passa. Però no caben en la pel·lícula en blanc i negre que alguns expliquen cada dia.
