Dilluns, 21 de juliol. Es veu que han aparegut a l’Aragó, més enllà de la Franja, unes botifarres etiquetades en català. I fa uns dies, un cartell en català a una botiga de Màlaga. Alguns naturals de les localitats afectades han manifestat la seva indignació pel fet d’haver estat exposats al contacte amb la llengua catalana, ofesos per la humiliació i atemorits pel contagi. No els passa amb cap altra llengua: poden veure etiquetes i cartells en totes, però la irritació la produeix el que és identificat com a català. M’explicaven fa un temps que una senyora es va queixar indignada perquè el pot de llet que havia comprat a una ciutat castellana estava etiquetat també en català, fins que la dependenta li va dir que no era català, que era portuguès. La clienta es va tranquil·litzar, conformada: així, d’acord. Veure coses en català actua com una mena de virus: activa la malaltia latent de la catalanofòbia.
Dimarts, 22 de juliol. Duran és un polític molt bo. Però els polítics, per bons que siguin, poden encarnar, llegir, vertebrar un espai que existeixi en la societat, no crear-lo del no res. Per bona que sigui la vela, si el vent no bufa en la seva direcció... És possible que Duran somiés a encarnar un espai polític catalanista no independentista, que millorés prou el marc de relació amb Espanya sense secessió. Però això també passa per la consulta. I no una consulta aigualida, sinó triant entre la independència i l’alternativa que Espanya ofereixi (que fins ara és menys que res). Aquest espai, catalanista, sense independència, amb consulta, amb millor tracte a Catalunya, avui no existeix. Podia existir, però Madrid l’ha dinamitat. No hi ha un espai diferenciat prou ample per a Duran. No és estrany que faci mig pas enrere. (I no crec que aquest espai es pugui crear ara, ni en unes plebiscitàries.)
Dimecres, 23 de juliol. Teníem un sistema català de caixes i ja no el tenim. Precisament ara. I aquest sistema, en el seu disseny inicial, donava força a un dels principals capitals econòmics, culturals i socials del país: la seva xarxa de ciutats mitjanes. No sé de qui és la culpa de la desaparició del model. Pot ser que fos anacrònic. Pot ser que quedés molt tocat pels efectes de la bombolla immobiliària. Pot ser que algunes (no pas totes!) fossin mal gestionades, fessin coses mal fetes o patissin els efectes negatius de la politització. Però també sembla cert que el Banc d’Espanya els la tenia jurada, tant amb la direcció socialista com popular. I en l’animadversió del Banc d’Espanya no sempre estava clara la frontera entre els criteris tècnics i els ideològics. Potser les caixes no podien quedar-se com estaven. Però, sobretot des de les ciutats mitjanes, les trobarem a faltar.
[Les entrades de ‘Dietari VV’ de dijous, divendres i dissabte es publicaran al diari de demà]
