Misc 03/08/2014

La setmana de Vicenç Villatoro. La política, només per a tecnòcrates?

i
Vicenç Villatoro
2 min

Dijous, 31 de juliol. En la partida que juguen, en nom nostre, Mas i Rajoy, perd qui es queda amb la llufa d’intransigent. Sobretot als ulls del món, que poc o molt arbitra. Però també perd, davant dels seus, qui creua les seves pròpies línies vermelles. La reunió d’ahir va estar ben jugada, en aquest sentit. Cap dels dos va creuar les seves línies vermelles: no hi haurà consulta per a Rajoy, no hi ha solució sense consulta per a Mas. Però no van quedar com uns intransigents que no estan disposats a negociar res. Mira, Merkel, com ho estic intentant. Rajoy és més llest que els de Libres e Iguales. I Mas té un full de ruta intel·ligent i constant. Per al procés era millor que Rajoy hagués volgut quedar com un intransigent. Però per fer aquesta funció i vetllar per la santa intransigència sempre hi haurà algun falangista disposat a interrompre una roda de premsa al crit de “ Viva España ”.

Divendres, 1 d’agost. S’ha dit que avui fa una setmana va morir el pujolisme, i segurament és cert. Però no va morir l’antipujolisme. Ha revifat. Algú dirà que és lògic: que s’ha fet fort al crit del “Jo ja ho deia”. Però no és això. L’antipujolisme, tan essencial per entendre aquella Catalunya com el mateix pujolisme, no naixia d’una crítica moral a la persona de Pujol, sinó d’una crítica política del seu discurs i la seva acció de llavors. La confessió de divendres [de la setmana passada] no ha confirmat els vells arguments de l’antipujolisme, perquè parlaven d’una altra cosa, eren d’una altra naturalesa. Els pujolistes poden ara estar decebuts si Pujol no feia el que deia, perquè a ells els agradava el que deia i no els ha agradat el que feia. Però a aquells a qui ja no agradava el que deia, la confessió no els confirma res. I si hem de fer un país nou i millor, tan antic i tan obsolet és avui el pujolisme com l’antipujolisme.

Dissabte, 2 d’agost. “El procés català és un conte per a rucs que no hi entenen gens de política”. Aquest és el titular d’una entrevista amb Sami Naïr, un dels gurus de les esquerres intel·lectuals franceses. Hi ha en la frase una idea de fons que rarament es diu amb tanta claredat (i amb tanta prepotència i menyspreu aristocràtic): això de la política només ha de ser per a gent que hi entén, per a tecnòcrates especialistes en lleis i en números. Per aquests especialistes com Sami Naïr, no pots parlar de política si no has fet la carrera de dret! Però potser la gran força del procés català és que expressa el desig, la il·lusió, de molta gent que no hi entenen prou de política (d’aquesta política). De molts catalans que creuen que la política és l’eina per fer possibles els desitjos legítims dels ciutadans i no l’eina dels Naïrs (dels que hi entenen) per dir als ciutadans que tot és sempre impossible.

stats