15/08/2012

I també la llengua

3 min

Fa una mica més de cent anys, el catalanisme va proposar al país, i va ser escoltat i assumit pel país, un projecte polític que tenia dos objectius: el benestar i el progrés dels catalans i la conservació i l'enfortiment de la seva personalitat nacional específica, filla de la llengua, la cultura i la història. L' Oda a Espanya de Maragall ho explica molt bé. El catalanisme encara va fer una cosa més revolucionària: no tan sols feia descansar la seva reivindicació sobre dues potes, sobre dos objectius, sinó que a més suggeria que anaven lligats, que s'alimentaven mútuament, que el manteniment de la personalitat nacional pròpia era un factor de progrés i que l'assoliment del progrés i el benestar col·lectius enfortia la personalitat pròpia. I fa poc més de cent anys va fer el pas definitiu, convertir tot això en un projecte polític d'autogovern. L'autogovern dels catalans a favor del seu benestar i de la seva identitat.

Aquesta suma -política, progrés, identitat- ha estat la clau de l'èxit del catalanisme: en un segle políticament desastrós, de dictadures i hostilitat, com ha estat el XX, el catalanisme ha estat un motor econòmic i cultural del país i ha estat sempre políticament majoritari en la societat catalana. A algú li pot semblar la sopa d'all, però no és tan obvi. A Europa i al món hi ha molts llocs on existeix malestar fiscal, que es creuen -i potser ho són- maltractats econòmicament. Però si aquest malestar no coincideix amb la presència d'una identitat cultural específica forta i viva, el pur malestar fiscal, la pura reivindicació d'un tracte fiscal més just, pot donar expressions polítiques molt estranyes. La Lliga Nord, a Itàlia, era això, l'expressió d'un malestar fiscal, i es va voler treure una identitat del barret, la Padània. Ha acabat com ha acabat. A d'altres llocs hi ha identitats culturals fortes i arrelades, però no han estat associades a una idea de progrés econòmic, de generació de benestar per als ciutadans, de modernitat. Han esdevingut relíquies nostàlgiques, molt respectables, però amb un pes polític nul.

La clau de la reivindicació catalana és que associa progrés econòmic i identitat cultural i que proposa fer política simultàniament a favor de l'una i de l'altre. Només progrés, sense identitat? Només identitat, sense progrés? No funciona, no és l'objectiu. Amb una característica important, a més: en el cas català, el pes històric de la immigració, la composició demogràfica de la població catalana segons els orígens, fa encara més imprescindible lligar una cosa i l'altra, el progrés i la identitat. Sense progrés, sense poder oferir a la gent que ha vingut de fora un somni català de millora de les seves condicions de vida, ho tenim magre. Però sense un projecte identitari compartit, sense concebre la pròpia identitat -llengua, cultura, història- com un factor de cohesió social, també ho tindríem magre. Necessitem més que ningú les dues coses, i les dues coses associades. Els que parlaven d'un catalanisme o fins i tot d'un independentisme només de butxaca, sense components identitaris, sense parlar de la llengua, no nacionalista -en el sentit de no donar valor a la nació cultural-, només podien copiar el model de la Lliga de Bossi. Un mal model.

Aquesta tardor es parlarà molt del pacte fiscal i, més enllà, del fet indubtable que la relació econòmica actual entre Catalunya i Espanya és una cotilla per al progrés i el benestar dels catalans. Per tant, en nom del progrés i el benestar dels ciutadans es rebutjarà el manteniment d'aquesta relació. (Només de passada: si la senyora Cospedal creu que en temps de crisi el diner públic no ha de finançar el nacionalisme, que comenci predicant amb l'exemple; el nacionalisme espanyol ens costa a tots molts diners, més que cap altre.) Per tant, és necessari i oportú, en nom dels objectius històrics del catalanisme, parlar del pacte fiscal i, en negatiu, del dèficit fiscal i l'asfíxia de les infraestructures. Però per no amputar una pota al catalanisme, parlem també de llengua. És a dir, d'identitat, de cultura, de personalitat nacional. Plantem-nos pels diners, però plantem-nos també per la llengua. Lamentablement, segur que tindrem ocasions de fer-ho. I, sobretot, amb la idea fundacional que una cosa i l'altra van lligades i que això és el que dóna força, modernitat i justícia a la reivindicació catalana. Ni diners sense llengua ni llengua sense diners. Una cosa amb l'altra. Convençuts, a més, que en el fons, són la mateixa.

stats