La via (morta) valenciana

La publicació de les balances fiscals de Montoro pot tenir un efecte curiós: aconseguir generar irritació allà on no n’hi havia, sense rebaixar-ne ni un gram allà on ja n’hi havia. No crec que aquestes balances a mida hagin rebaixat gens el malestar que existia entre molts catalans. I en canvi han despertat, amb tota la raó, un malestar imprevist en alguns dels llocs -les Balears, el País Valencià especialment- que han quedat retratats com els més perjudicats en la seva relació econòmica amb l’Estat. Sobretot en el cas valencià, aquesta publicació pot tenir una enorme transcendència política. Més enllà de València, fins i tot. Representen la prova del fracàs d’una hipotètica via valenciana, que l’Estat podia haver alimentat i utilitzat com a contrapunt contra el sobiranisme català o contra el catalanisme en totes les seves formes.

Per entendre’ns, va haver-hi un moment, en la Transició, que semblava que l’Estat proposava a les elits i a les institucions valencianes una via pròpia: si vosaltres renuncieu als vostres signes d’identitat distintius, si proclameu de manera inequívoca la vostra lleialtat a una Espanya identitàriament uniforme, rebreu com a compensació un progrés material espectacular, gràcies a l’aposta decidida de l’Estat en termes de finançament, inversions i infraestructures. Les institucions valencianes, socialistes i populars, van entrar en aquest via. No ja tercera via, quarta: la tercera via de la qual es parla a Catalunya inclou alguna mena de reconeixement identitari. Doncs les balances de Montoro en demostren ara el resultat: les institucions valencianes van proclamar la seva lleialtat, van combatre la diferència identitària i el que n’han rebut a canvi és ser la zona més perjudicada, segons el mateix Estat.

L’operació semblava tenir sentit, estratègicament. Fins i tot com a argument per fer servir a Catalunya. L’Estat no pot apostar pel progrés material de Catalunya perquè no pot confiar en la seva lleialtat. No pot invertir en una Catalunya que no se sap si vol quedar-se o vol marxar. I, sobretot, no pot invertir en una Catalunya que fa servir des del segle XIX el seu progrés material per enfortir la seva identitat pròpia i que per tant es confronta amb una Espanya uniforme i monolítica. Però si Catalunya fes com València, si renunciés a les seves vel·leïtats identitàries, si es comprometés d’una manera clara amb el projecte espanyol, n’obtindria grans beneficis. Veieu els valencians? Han deixat de banda tota aquesta tonteria de la llengua i el sentiment comunitari, han esdevingut una lleial província espanyola, i gràcies a això són un Levante feliz,mimat per l’Estat, que hi aboca recursos i hi aposta fort. Des de la seva perspectiva, la via valenciana tenia sentit. Podia resultar seductora per a les elits econòmiques, socials i polítiques no tan sols de València, sinó també de Catalunya i les Balears, especialment les menys sensibles als aspectes identitaris.

Doncs les balances fiscals de Montoro són una làpida mortuòria damunt d’aquesta hipotètica via valenciana. Ni renunciant a la identitat l’Estat els ha jugat a favor. Encara els ha jugat més en contra!

Itàlia, un dels estats més jacobins d’Europa, tolera que les seves capitalitats estiguin repartides: Roma té la política i administrativa, Milà i Torí capitalitats econòmiques, culturals o mediàtiques, que actuen damunt de tot el país. Certament, això és possible perquè Itàlia no desconfia de la italianitat de Milà i Torí. Fins i tot la Lliga Nord, ja abans d’esdevenir clarament un moviment populista i xenòfob, era més l’expressió d’un malestar fiscal que no pas d’un projecte polític o d’un substracte identitari diferenciat.

La importació espanyola del model italià hauria estat la via valenciana: si les regions econòmicament dinàmiques de la perifèria obliden la reivindicació identitària, l’Estat els jugarà a favor.

Doncs no. Espanya no vol ser Itàlia. Vol ser França. És a dir, un estat unitari i uniforme amb una única capital de tot, envoltada a distància d’una xarxa de ciutats de províncies, sigui Barcelona, sigui València. Espanya no admet ni la quarta via, la modestíssima via valenciana. València se l’ha jugada buscant un premi, i ha rebut un càstig. Les balances de Montoro ho certifiquen.

Si Espanya no és capaç d’assumir ni aquesta modesta quarta via valenciana, com pot somiar algú que alimenti o accepti la tercera via catalana!