20/12/2018

21-D

1 min

Fa un any, l’independentisme va guanyar unes eleccions que havien estat concebudes, dissenyades i convocades perquè les perdés. En el xoc de trens de l’octubre, l’Estat havia obtingut la victòria fàctica: la independència no es va materialitzar, van intervenir l’autonomia, els dirigents sobiranistes van anar a la presó o a l’exili i es va posar en marxa una causa general contra l’independentisme. Però l’Estat necessitava legitimar aquesta victòria en el terreny dels fets, obtinguda per la força, amb una victòria a les urnes. No la va obtenir, ni posant-hi tots els mitjans (ho tornarà a intentar, encara amb més mitjans). Després, la victòria independentista no s’ha pogut gestionar en llibertat i no sempre s’ha sabut fer amb encert. Però hi va ser. L’independentisme ha estat acusat d’ingenu, per intentar vèncer la resistència d’un Estat que té una enorme força repressiva i coercitiva. I quan la batalla es planteja en termes de força, l’Estat té totes les de guanyar i l’independentisme totes les de perdre. Però quan la batalla es planteja en els territoris de les urnes i de la confrontació democràtica pacífica, l’Estat la pot perdre i l’independentisme la pot guanyar. És una lliçó. També a l'hora d’afrontar l’aniversari convuls d’aquella victòria.

stats