26/6: El jurament

Costa d’explicar per què unes persones triades pel poble com a representants seus no són considerats com a tals per part de l’Estat fins que compleixen una mena d’estranys rituals de jurament. Com si aquest jurament fos una misteriosa cerimònia de vudú o un antic ritu màgic com els que calien per ser nomenat cavaller. Per a algú criat en els ideals democràtics, la font del poder i la representació és el vot del poble. I per tant, els representants ja ho són des del moment que el poble els ha escollit. Si a partir d’això s’han de fer formalismes burocràtics, són només això, formalismes, pràcticament automàtics. Per contra, qui creu que la font del poder no és el vot del poble sinó la concessió o la gràcia donada per un poder preexistent, gairebé diví –'Caudillo de España por la gracia de Dios'–, el moment decisiu no és el de ser votat, sinó el de ser investit per part d’aquest poder quan li jures que ets dels seus. Les eleccions són un simple càsting de candidats. El que et dona el poder efectiu és la cerimònia en què t’és concedit per aquell qui el té: el rei, l’estat. Llavors el que importa és que juris obediència o lleialtat a qui és la font del poder. Que juris els furs, la Constitució o els principis del Movimiento. En tot cas, que juris.