25/9: Arengades

Les dissidències inofensives contra el poder, des de la cultura popular, ara són sospitoses

VICENÇ VILLATORO
VICENÇ VILLATORO Escriptor

La meva àvia, de les arengades, en deia guàrdies civils. Mai vaig saber per què. Potser perquè se les menjaven per parelles... Ara no es pot dir. Suposo que tampoc es deu poder dir 'manitas de ministro' als peus de porc, com feia la meva altra àvia, andalusa. Ara tot això es veu que és delicte d’odi. Sobretot si es fa a Catalunya. Aquestes dissidències inofensives contra el poder, des de la cultura popular, que hi ha hagut aquí com a tot el món, ara són sospitoses. Per tant, uns versos que diuen “guardias civiles borrachos en la puerta golpeaban” o “la guardia civil avanza sembrando hogueras” portarien avui el seu autor a fer companyia a Valtonyc a Bèlgica. Són versos de García Lorca, del 'Romance sonámbulo' els primers i del 'Romance de la guardia civil española' (avui segurament tot ell pecaminós) els segons. Certament, als anys trenta, segons deia l’altre dia Ian Gibson a 'La Vanguardia', entrevistat en l'aniversari de l'assassinat de Lorca, aquests versos són una de les causes que el matessin. No anem a pitjor, per tant. Però no deixa de ser desmoralitzador que hi hagi avui un rebombori perquè un restaurant de Balaguer faci servir l’expressió popular que feia servir amb tota naturalitat la meva àvia fa cinquanta anys.