12/11: La cua del pa

La cua del pa és un exemple magnífic d’autoorganització civilitzada: serveixen abans a qui arriba abans i quan el pa s’acaba, el qui queda sense perquè ha fet tard a la cua no pot queixar-se. Però la cua no és aplicable a tot. I les administracions han de vigilar molt on l’apliquen. L’exemple més evident és el de la sanitat: les urgències d’un hospital no poden funcionar com la cua del pa, on entra primer qui arriba primer. L’ordre d’arribada és rellevant, però hi ha altres factors: la gravetat, la urgència... Tot i així, sempre hi ha algú que es queixa que un altre li ha passat al davant. Però ha de poder ser així. La Generalitat va dissenyar un sistema de suport als autònoms que funcionava com la cua del pa. Hi havia uns recursos limitats i eren per als primers que aixecaven el dit. Em sembla un error. Després hi ha hagut altres problemes d’aplicació i també el problema crònic de la insuficiència de recursos. Però la principal conclusió d’aquesta experiència errada és de concepte: l’administració pot limitar el temps de presentació de sol·licituds, i després decidir entre les presentades amb criteris de necessitat, urgència i justícia, però no pot muntar la cua del pa. Fer cua és una forma de civilització. Però per a això no serveix.