8/7: L’escàndol del no escàndol
EL MÉS escandalós de les converses conspiratives del ministre Fernández Díaz és el no escàndol. Fora de Catalunya, aquesta vulneració de les lleis bàsiques de la democràcia ha estat rebuda com un fet gens escandalós, amb indiferència i fins i tot amb simpatia. Més greu que la mala actuació d’un ministre és la indiferència d’una societat. En el fons hi ha un gran error de percepció. En el programa del Wyoming preguntaven a votants del PP del barri de Salamanca si coneixien els fets i què els semblaven. La majoria els aplaudien: si els catalans han començat volent-se independitzar (que ja es veu que és il·legal) és lògic que l’Estat hi respongui saltant-se les normes.
L’argument és molt bèstia, i a sobre és fals. Creuen que la vulneració de les regles del joc democràtic per part de l’Estat és la resposta a l’independentisme català. Crec que és al revés: l’independentisme es converteix en massiu i potser en majoritari per culpa, en part, de la baixa qualitat de la democràcia espanyola. El secessionisme no és la causa, sinó l’efecte, de l’opció espanyola per una democràcia de baixa qualitat impregnada de franquisme sociològic. Llavors, insistir en aquesta via fa l’efecte més poderós: d’un estat així vénen més ganes de marxar-ne.
