26/5: La gran farsa

EscriptorDes de fa temps s’està intentant instal·lar una gran farsa sobre el que passa a Catalunya. En democràcia, desitjar la independència de Catalunya és un objectiu legítim. Desitjar la unitat d’Espanya és un objectiu també legítim. Però, a partir d’aquí, tot allò que es faci a favor de l’objectiu legítim de caminar cap a la independència és considerat pecat i delicte i s’hi apliquen les acusacions de malversació, de prevaricació, de desobediència o de rebel·lió que es fan servir contra els delinqüents, per democràtic i pacífic que sigui el que s’hagi fet (com ho és votar, deixar votar o explicar al món la pròpia posició). En canvi, tot allò que es faci per mantenir la unitat d’Espanya es considera plausible, encara que tingui costos injustificables (milers de policies dins d’uns vaixells per impedir votar), coarti les llibertats dels ciutadans o se salti la llei (no publicar al DOGC uns nomenaments legals). En una banda, facis el que facis és pecat. En l’altra, facis el que facis és virtut. Un independentista actiu és un delinqüent. Un unionista actiu és un heroi. I la gran farsa és que no tan sols actuen en funció d’aquesta diferència, sinó que hi posen tota la litúrgia policial i judicial perquè nosaltres mateixos ens ho acabem creient.