DIETARI VV

9/7: 'Novecento'

Els gustos han canviat (i més que canviaran!). Per a bé?

En les necrològiques de Morricone ha sortit molt més El bo, el lleig i el dolent que no pas Novecento. I no crec que sigui per un criteri musical: les dues bandes sonores són memorables. Més aviat suposo que ha pesat el record i el prestigi actual de les dues pel·lícules. I és curiós, perquè trenta anys enrere hauríem apostat exactament pel contrari. Llavors l’ spaghetti western de Sergio Leone es veia com una simpàtica pel·lícula de gènere (art menor) i la de Bertolucci com una superproducció èpica per explicar un segle (art major). Però des de llavors la reputació d’ El bo, el lleig i el dolent ha anat creixent i la de Novecento s’ha anat diluint. En part per raons ideològiques: Novecento responia a l’ortodòxia de les esquerres hegemòniques de llavors. Però també per raons estètiques: ara se la criticaria per pretensiosa i pesada. Els gustos han canviat (i més que canviaran!). Per a bé? Segons com es miri. Em sembla bona notícia el respecte pels gèneres. També que es valori més l’ofici narratiu, l’artesania. Però em fa por que quan critiquem la pretensiositat tallem les ales a l’ambició i que l’elogi de la lleugeresa acabi sent una negació de la profunditat. Amb tots els seus defectes, jo hauria parlat una mica més de Novecento.