20/3: Res a dir

Em miro el telenotícies i veig tota una sèrie de compareixences públiques parlant del coronavirus: Angela Merkel, Trump, Bolsonaro, un responsable de l’OMS, molts metges, molts ministres i el rei d’Espanya. És com una d’aquelles sèries numèriques, però hi ha alguna cosa que fa que la presència en aquesta sèrie del rei d’Espanya em grinyoli. Finalment me n’adono: tots els altres que surten tenen alguna cosa a dir. T’agradi o no t’agradi. Els primers ministres, els governants, expliquen què faran i què deixaran de fer. Els metges ens informen d’aspectes importants entorn de la malaltia. L’únic que no té res a dir és el rei d’Espanya. Ni ens pot anunciar mesures, que no pot prendre, ni donar-nos informacions, que no coneix. Per tant, no diu res. Un vaya, vaya, desde luego, farcit de tòpics patriòtics i sense cap mena de substància. Tot buit. Llavors, per què deu sortir a parlar a la gent algú que objectivament no té res a dir? Doncs segurament perquè té moltes coses a no dir. De la compareixença pública del rei el més substantiu, el més rellevant, no és el que diu, sinó precisament el que no diu. Ha sortit per no dir res. Més precisament, ha sortit a dir-nos que no pensa dir res. Com si sentís ploure. El coronavirus? Res, això era l’excusa.