19/3: Tot per la imatge

Els països governats pels assessors d’imatge van malament. O aquells en què els governants els fan massa cas. Perquè els assessors d’imatge es mouen per dos principis. Un: no és important allò que fas, sinó allò que sembla que fas. L’altre: la bondat d’una actuació política no es mesura per la seva eficàcia sinó pels aplaudiments que rep. Per tant, s’han de dur a terme aquelles mesures que seran aplaudides i s’evitaran aquelles que seran xiulades. I les mesures que es prenguin hauran de ser embolcallades per tot un aparell retòric de propaganda –ara en diuen discurs– que empenyi els ciutadans a aplaudir-les. Això funciona en temps de normalitat, perquè la inèrcia social és més forta que la capacitat dels governs d’espatllar les coses. Però quan hi ha una situació de crisi, aquesta obsessió per la imatge, aquesta generació d’una retòrica –patriotera, posem per cas– per fer passar per bones les mesures més discutibles, aquesta por a prendre decisions imprescindibles però antipàtiques, es converteix en un problema. Pedro Sánchez és un polític que sempre ha fet molt cas als assessors d’imatge. Té una gran habilitat per encarnar els seus consells. Li ha anat bé en temps de bonança. Pot ser un desastre enmig d’una crisi seriosa.