8/3: Trencar el discurs
L’any 1975 Svetlana Aleksiévitx va començar a escriure 'La guerra no té cara de dona'. Un milió de dones russes havien lluitat en la Segona Guerra Mundial. Però en el relat soviètic oficial sobre la guerra, heroic, eufòric i gloriós sobre la gran victòria russa, les veus d’aquestes dones no sortien. Svetlana Aleksiévitx en va començar a parlar. Moltes no havien explicat mai la seva guerra o ningú les havia escoltades. I quan veien pel·lícules de guerra les trobaven de mentida. Aleksièvitx va publicar aquesta enorme coral de veus de dones que trencaven el discurs soviètic oficial sobre les bondats de la guerra i en va vendre dos milions d’exemplars a Rússia. Era el primer pas cap a un dels Nobels de literatura més merescuts. Va començar també a ser perseguida. Perquè fer emergir aquella altra guerra mai no explicada no tan sols trencava un discurs sobre el passat, sinó que sobretot combatia que aquest discurs sobre la guerra fos un fonament d’un programa per al futur. Que aquella guerra inventada sense dones –i sense nens, aquest seria el seu llibre següent– servís com a legitimació de projectes nous basats en els mateixos valors. Fa anys que el llibre va sortir a Rússia. Però trobo que avui, aquí, és de la màxima actualitat.
