5/6: Trump, una desgràcia

Antigament, la història s'escrivia a la llum de les biografies d'aquelles personalitats que es consideraven providencials o abominables, i que es pensava que havien modificat el seu curs: Hitler, Napoleó, Alexandre... Després, les escoles més deterministes ens venien a dir que aquestes personalitats no eren tan decisives, perquè en el fons apareixien quan es donaven les condicions econòmiques, socials, culturals que les creaven. No eren ells qui modelaven la societat, sinó que era la societat la que els modelava a ells. Per posar-ne un exemple, no és que Hitler hagués imposat el nazisme a Alemanya, és que una Alemanya en crisi econòmica i humiliada per la Gran Guerra va trobar en Hitler el líder que desitjava i per això el va encimbellar. Però, i si fossin les dues coses a la vegada? Certament, en Trump ha trobat la seva expressió política la part més reaccionària de l’Amèrica blanca, en temps de crisi. La victòria de Trump és l’efecte d’una crisi americana profunda. D’acord. Però acceptat això, que la seva encarnació sigui precisament un personatge tan ximple, tan frívol i tan perillós com Trump ja és també una causa de la crisi, no tan sols un efecte. Hi ha un problema de fons, d’acord. Però, al damunt, Trump és una desgràcia afegida.