Una victòria diferent (i garantida)

Vivim temps de canvis i tinc molt clar que l’eix que els ha provocat és l’eix nacional. Tinc molt clar, també, qui garanteix aquest canvi en l’àmbit institucional: tots els partits del Parlament de Catalunya a favor del dret a decidir, amb el lideratge de CiU i del president Mas al capdavant del Govern amb el suport d’ERC. Precisament les dues forces polítiques, juntament amb ICV i la CUP, que millor han interpretat l’evolució col·lectiva de la societat catalana.

Només així s’entén un partit, CiU, que ha convertit una demanda en clau estatal i no rupturista -el pacte fiscal- en un clam per la independència, és a dir, l’assoliment d’un nou statu quo. I només així s’entén que ERC abandonés les inèrcies tripartides, pactés amb CiU i recuperés, de forma clara i evident, la confiança dels seus electors. I només així s’entén la complicitat amb el repte del 9-N d’un partit com ICV, sovint més preocupat per altres temes que pel que li garenteix els mitjans per fer-los possibles. I, finalment, només així s’entén que un partit als antípodes d’Unió, com la CUP, hagi entès que per assolir el que pretenen els cal, també, l’estructura d’estat amb què ens volem dotar.

Parlem, sobretot, de la capacitat de tots ells d’entendre, interioritzar i transmetre el sentir majoritari d’una societat que reclama la recerca del mínim comú múltiple per fer possible un avenç polític necessari.

Per això quan parlem de transformacions polítiques parlem d’aconseguir allò que no hem tingut prou des de 1714: sentit d’estat. Ara, però, coneixem les voluntats i trajectòries de tothom qui hi participa. Per això em genera confiança l’entesa d’un govern de CiU amb ERC, acompanyats, en el dret a decidir, per aquests altres grups polítics, conscients dels encerts i errors passats.

Tots volem exercir el dret a vot el 9-N. Sigui mitjançant un acord amb l’Estat, ara per ara impossible, sigui mitjançant una llei catalana com serà la llei de consultes. Ambdues legals, per cert (cal remarcar-ho per als que busquen l’excusa de la legalitat). Però som conscients, també, que possiblement Espanya, el govern d’Espanya, serà com sempre i farà el de sempre. Per això hem de cercar nous escenaris, que no passen per altre lloc que no sigui unes eleccions. Unes eleccions que els partits pel dret a decidir convertiran en comicis de caràcter plebiscitari.

Quan i com s’haurien de fer és el quid de la qüestió. ¿El primer trimestre del 2015? ¿I si les fem coincidir amb les municipals?

¿Us imagineu que seguim mantenint -com hauríem de fer- aquest sentit d’estat a què ens referíem una mica més amunt i que ja vam posar en pràctica al mes de desembre, acordant data i pregunta? ¿Us imagineu que ens presentem com a unitat política nacional amb l’únic punt constituent del sí-sí? Voleu xifres del possible resultat? Us les donaré: 900 municipis -Cap i Casal inclòs-, 41 consells comarcals, 4 diputacions i el mateix Govern. Aquesta és la força d’un acord polític extraordinari per a un moment polític extraordinari. Un acord en el qual voldríem afegir el PSC i qualsevol grup polític favorable a l’exercici del dret a decidir.

Necessitem un estat entès com l’eina imprescindible per garantir un estat del benestar d’acord amb el que som i generem, perquè els nostres fills i els nostres néts gaudeixin, en solidaritat i acord amb altres indrets d’Europa i d’arreu del món, de la llibertat política, social i econòmica a què sempre hem aspirat.

¿Creieu que Europa i el món dubtarien un sol instant a reconèixer una evidència com aquesta? No podrien.

I ho recordem ara perquè tot i mantenir la vista posada en el 9-N -aquesta és la nostra prioritat-, sabem que la nostra partida es jugarà més enllà. Sabem que serà una data significativa però sabem, també, que ens cal pensar en l’endemà i en els dies que seguiran.

Repeteixo, ens agradaria poder votar el 9-N i seguirem treballant per aconseguir-ho. Perquè ens agradaria que Espanya fos aquell país que el catalanisme polític des de Prat de la Riba volia ajudar a construir: democràtic, modern i avançat. Però no n’hem sabut prou, o ells, l’elit espanyola, no n’ha volgut aprendre. Depenent de l’escenari i l’actuació del 9-N, té sentit proposar, coincidint amb les eleccions municipals, unes eleccions de caràcter plebiscitari amb una coalició que tingui la garantia de comptar les seves candidatures per victòries. Té sentit perquè aplana l’escena nacional i perquè evidencia en el camp internacional una voluntat majoritària, cívica, festiva i consolidada arreu del territori i expressada de la forma més democràtica possible.

Cap instància, organisme o organització internacional pot posar en dubte un resultat com aquest. A alguns actors internacionals els pot fer més o menys gràcia i hi poden estar més o menys d’acord, però aportarà un plus de legitimitat democràtica i de participació social que esdevindrà, podria esdevenir, la nostra millor presentació arreu.

CiU, ERC, ICV i la CUP aposten per la democràcia quan aposten pel doble sí. Si creuen el que diuen i el que diuen és realment el que és més important per a ells, i saben que és el més important per als ciutadans de Catalunya, té tot el sentit del món que dins i fora de les nostres fronteres esdevinguin -esdevinguem- el partit del sí-sí.

Així doncs, encoratjo la societat civil, com a principal protagonista d’aquest procés, perquè des d’avui treballi per aconseguir la unitat. Que des d’avui treballi perquè aquests partits esdevinguin -esdevinguem- el partit del sí-sí .