Legalitat i moralitat

Les relacions de poder estan canviant, els estratagemes dels poderosos es fan públics i els ciutadans no es deixen controlar

És corrent justificar les corrupcions de tota mena amb l’excusa que la irregularitat comesa és totalment legal. I el cert és que moltes irregularitats ho són, de legals. L’últim exemple, els papers de Panamà. Veurem què passa amb tots aquells que tenen o tenien societats de les anomenades offshore. Els que pretenen eludir impostos -no evadir-los, que ja sabem que és un delicte- troben mil i una maneres de fer-ho sense burlar la llei. És curiosa, si més no, aquesta diferència plenament acceptada entre eludir i evadir. Evadir és il·legal, però és legítim recórrer a martingales i trampes de tota mena que faciliten no pagar impostos. El diccionari diu que eludir és “evitar una obligació amb algun artifici, estratagema o habilitat”. I el més greu és que aquests estratagemes no estan formalment prohibits. Al contrari, són oportunitats a l’abast dels més rics, els més poderosos, els més informats.

No tot el que no està ben fet ha d’estar prohibit. Una de les característiques de la ideologia liberal és la reducció del Codi Penal. Quan jo era petita, als llocs oberts al públic hi havia un cartell que deia: “ Prohibido escupir”. Que el cartell hagi desaparegut no vol dir que estigui permès escopir a qualsevol lloc. Vol dir que hem adquirit l’hàbit de no fer-ho. Una de les funcions del dret hauria de ser aquesta: que les prohibicions legals deixin de ser-ho perquè les persones les han incorporat a la seva manera de ser i la coacció de la llei ja no cal.

Algunes lleis aconsegueixen canvis en l’estil de vida de les persones. Un exemple és la llei del tabac, que ha reduït considerablement el nombre de fumadors. Però costa pensar que l’obligació de tributar acabi sent un costum tan arrelat que no calgui la coacció externa. Quan ens hem de gratar la butxaca és quan costa més acceptar certes limitacions. Per això l’estat desplega la seva capacitat coactiva i ens obliga a fer allò que moralment assumim que s’ha de fer, però que no faríem sense una llei que ens empaités sense remei.

Algunes lleis aconsegueixen canvis en l’estil de vida de les persones. Però costa pensar que l’obligació de tributar en sigui un cas

El més escandalós de tot això no és que certes pràctiques, òbviament fraudulentes, no estiguin prohibides, sinó que els estats permetin subterfugis per tal que alguns, que no són precisament els menys afavorits, puguin eludir l’obligació de tributar. No tan sols la llei no els prohibeix fer el que fan, sinó que els empara, malgrat que a ningú se li escapa que els beneficiats per l’estratagema no estan assumint la seva responsabilitat moral. Que existeix la consciència d’una mala pràctica ho demostra l’escàndol i la indignació que provoquen notícies com la dels papers de Panamà. Encara més quan els estats tenen dificultats per fer sostenibles serveis bàsics com l’educació, la sanitat o les pensions.

No es tracta de demanar una regulació més estricta. Es tracta de no permetre les excepcions al deure de pagar impostos. Un deure que hauria de ser universal i proporcional a la renda de cada ciutadà. És l’única manera de redistribuir la riquesa i reduir les desigualtats econòmiques, que són la causa de moltes altres desigualtats. Les comunitats que, per exemple, han eliminat l’impost de successions es dobleguen als interessos dels més afavorits deixant d’aplicar una mesura que no s’ajusta a un criteri elemental de justícia. ¿Com es pot justificar, en un món tan desigual com l’actual, que les herències, el patrimoni no guanyat amb el propi esforç, no tributin?

El dret és imprescindible per fer efectius els deures morals que ens hem anat autoimposant i que per això considerem que són qüestions de dret, no pràctiques motivades pel grau de benevolència de cadascú. Ara mateix, Brussel·les està considerant posar multes als països que no compleixin amb el deure d’acollir la quota de refugiats que els pertoca. Quan la solidaritat espontània no funciona, cal imposar-la.

Els clàssics parlaven de la “debilitat de la voluntat”: “No faig el bé que vull sinó el mal que no vull”, deia sant Pau. Fallen les voluntats individuals i, sobretot, els interessos dominants no permeten que allò que èticament ens sembla inqüestionable es tradueixi en lleis d’obligat compliment. Però, com ha explicat Moisés Naím ( El fin del poder), la democràcia té eines per regenerar-se i millorar. Les relacions de poder estan canviant, els estratagemes dels poderosos es fan públics i els ciutadans, cada cop més informats i preparats, no es deixen controlar ni dominar tan fàcilment. El progrés no és impossible.