Entendre (que no pas justificar) Espanya

Quan tenia tretze anys, el meu professor de castellà em va explicar que el català era un dialecte del castellà. Allà va quedar la memòria de qui va creure durant molts i molts anys ser una mica superior per parlar una llengua vinguda del llatí en primer lloc, una llengua de primera i no de segona; una llengua com cal, i potser per això era la més parlada de l’Estat, no? (Què volen, tenia tretze anys.) Ara el recordo (i em recordo a mi mateixa, amb cara d’admiració, orgullosa com estava de poder explicar al món que el català no era una llengua) i penso: era això adoctrinar els nens i nenes, oi?

Alguns anys després -i confessant que m’estimo la meva llengua amb brutalitat, i que la defensaria amb dents i ungles- he pogut adonar-me de com em sentiria si hagués volgut llegir Dostoievski en castellà i, en arribar a la llibreria, m’haguessin dit: “Ens sap molt de greu, però només el tenim en català”. Alguns anys després he pogut dir que això no és res més que imperialisme lingüístic, però una cosa és que hi hagi un imperialisme lingüístic producte del fet incontestable que hi ha més parlants del castellà i una de molt diferent és reforçar-lo, i fins i tot sentir-se’n orgullós, sobre la base a més a més de mentides declarades, com ho és que el català és un dialecte del castellà i nosaltres, tocats per Déu com semblem estar, parlem una llengua filla del llatí. He hagut d’aprendre català per entendre l’abast de la tragèdia; però, collons, l’he après.

El 2003 l’estat espanyol -i dic “estat” sabent que els trols em diran: “Va ser la justícia!”, com si la justícia (estatal) no formés part de l’Estat- va tancar l’únic diari fet a Espanya -i no sé si al món- escrit íntegrament i totalment en euskera. De tan humil, el nom del diari era diari ( Egunkaria ). Aquell dia es va criminalitzar com mai la llengua més antiga d’Europa i una de les més antigues del món, i tothom qui la parlava. Com si un pogués ser culpable, mai, de parlar una llengua que fan servir els terroristes. Aquell va ser, per a mi, el punt de no retorn: si els ciutadans i ciutadanes d’aquest país permetíem que això passés, ¿què no permetríem a partir d’aleshores “en nom de la llei”? Vaig creure que no passarien. Van passar.

En nom de la llei vam deixar molta gent sense la possibilitat de llegir un diari en la seva llengua materna durant anys, però en nom de l’absoluta idiotesa aquest gran Estat no ha pogut mai ensenyar als seus ciutadans i ciutadanes nocions bàsiques perquè -almenys, potser és demanar massa- no calgui traduir el català o el gallec més bàsic a la ràdio, o perquè entenguem que Merlí (potser) es pot emetre a La Sexta en versió original i subtítols sense que ningú no se senti atacat. I ja no sé si parlar del que es pensa a l’Estat sobre l’asturià o l’occità. Espanya s’ha construït sobre la superioritat, irreal, del castellà, i això ha fet que moltíssima gent no s’estimi la nostra llengua i no faci el mínim gest per posar-hi remei -la llengua que, a mi, em va ensenyar ma mare-. I no oblidem, mai, que el mateix va passar i passa a l’Amèrica Llatina.

Espanya s’ha construït sobre la base dels seus pobles des de fa segles. No amb els seus pobles, des de la fraternitat i el respecte i el suport mutu, no. Sobre la seva base, amb una actitud sempiterna de “Us estem perdonant la vida, i si parleu així és perquè us donem el permís nosaltres, redeu”. La majoria hem après què són l’Olentzero i el tió en la nostra vida adulta. En la nostra vida adulta, perquè la fraternitat no importa en aquest Estat ni tan sols per fer feliços els seus nens i nenes. El rei ho va deixar clar: l’autogovern català existeix només perquè existeix la Constitució. Perdoni, preparat. Cap autogovern depèn de cap Constitució, depèn només de la gent que el reconegui. I d’això a Catalunya en saben una mica.

Espanya no ha sabut construir-se de cap altra manera. Podria haver-ho fet, abraçant les seves llengües en primer moment, abraçant com a evident i bonic el fet que persones dins del seu estat hagin après a parlar i a pensar en una altra llengua, que no és la teva, que et semblarà més o menys bonica, però que és la llengua de sa mare i de son pare, que per ells som aquí, ens avinguéssim més o menys. Ningú no té cap projecte alternatiu. Un estat plurinacional no pot ser només una entelèquia (declaro l’estat plurinacional per la gràcia de Podem/comuns/qui sigui i ja ho tinc tot fet), sinó que ha de tenir unes polítiques públiques associades. Quines són? ¿Algú té al cap que pugui haver-hi programes d’emissió estatal (estatal!) en les llengües de l’Estat? ¿Algú té al cap que a les llibreries i biblioteques de l’Estat hi hagi seccions de literatura en gallec, basc, català, asturià, occità, que es promogui la traducció de clàssics (i no tan clàssics) perquè no hagi de dependre tot de la voluntat del mercat, perquè deixem d’un cop de mirar-nos aquestes llengües com a “inferiors” o “d’aquella gent d’allà”, com si fossin part d’un folklore ridícul a més i no la llengua que apreneu de les vostres mares? ¿Aquest Estat respectarà mai la llengua que vau aprendre de les vostres mares?

Jo crec que no. Avís per a navegants: sé (sabeu) que la independència no es farà només per això de la llengua. La llengua per a mi és només un dels significants sobre els quals s’ha construït l’insult permanent, la superioritat irrisòria. També el que ha fet servir durant dècades el nacionalisme català, que mai compartiré. Avui parlo de la llengua, però reconec que és també la vostra idiosincràsia. Que la cultura que tenim al meu país (que encara es diu Espanya) és la de la imposició; i ve treballada des de fa segles i continuada en democràcia (i no només pel PP), justificada primer pel terrorisme i després pels anhels d’un poble. M’agradaria que no fos així, esclar. Potser l’Espanya plurinacional és possible un cop Catalunya se n’hagi anat i hàgim après a respectar-vos. Avui per avui, no.