La ‘Marxa Radetzky’

L’ 1 de gener no seria el mateix si no fessin per televisió el Concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena. Potser no cal asseure’s i seguir-lo atentament, però tenir-lo posat de fons fa ambient d’any nou. Això ho dic ara perquè em dec estar fent gran. Durant molts anys no vaig trobar que el concert en qüestió tingués cap mena de gràcia, segurament perquè l’última nit de l’any anterior havia estat dura i l’últim que volia el meu cap ressacós era sentir la música que el meu pare, suposo que amb mala bava, posava ben alta. El cas és que, per bé o per mal, per a moltes generacions la banda sonora del dia de Cap d’Any és aquest famós concert. Un concert que no seria el mateix si any rere any no acabés invariablement amb el Danubi blau, de Johann Strauss fill, i la Marxa Radetzky, de Johann Strauss pare, que tot el públic acompanya picant de mans. ¿Us heu fixat mai que quan el públic porta el ritme d’una cançó picant de mans sempre s’accelera? La feina és del director d’orquestra, o del bateria en el cas d’un grup de rock, per no deixar-se contaminar i mantenir el ritme que toca. Perdoneu la disquisició musical i tornem al concert.

¿Potser alguna vegada heu pensat que us agradaria començar l’any a Viena al ritme de la Marxa Radetzky? Doncs heu de saber que no és gens fàcil. Hi ha tanta demanda que t’has d’apuntar en una llista que s’obre el dia 2 de gener, o sigui, just l’endemà del concert, i es tanca el 23 del mateix mes. Entre tots els sol·licitants es fa un sorteig que decidirà qui són els quatre-cents afortunats que hi podran assistir al cap d’un any. No és l’únic maldecap. En cas que us toqui haureu d’anar vestits de gala, que és molt bonic de dir i molt difícil de fer.

Hi ha, però, una solució més pràctica: anar-hi qualsevol altre dia de l’any. No és ben bé el mateix però pots fer-te’n una idea molt aproximada.

A diferència del que pensa molta gent, el Concert de Cap d’Any no el fan a la famosa Òpera de Viena. L’escenari és el Musikverein, una sala de concerts que, segons els experts, és una de les que tenen més bona acústica del món. El que no diuen és que també és una de les més incòmodes. Les cadires són de fusta sense ni un mil·límetre de coixí, estretes i petites. El dia que hi aneu, doncs, les cadires seran les mateixes que hi ha per Cap d’Any, però dalt de l’escenari no hi haurà la prestigiosa Filharmònica de Viena ni els milers de flors que l’envolten. Les flors potser sí que les trobareu a faltar però, per a una oïda mitjana, la interpretació dels músics serà excel·lent perquè Viena deu ser la ciutat del món on hi ha més músics per metre quadrat i el nivell és altíssim. Una altra diferència amb l’1 de gener és que la resta de dies no hi ha dress code, o sigui, enlloc diu que s’hagi d’anar mudat. Això genera imatges molt divertides. Al costat dels que han vingut vestits de vint-i-un botó, hi ha els que s’han posat el primer que han trobat dins la maleta, xancletes incloses. Però el més important de tot, el que us ha portat fins a Viena, no hi faltarà: al final del concert, l’orquestra tocarà el Danubi blau i després el director es girarà i us dirigirà mentre piqueu de mans al ritme trepidant de la Marxa Radetzky. Sobretot no quedeu malament. Concentreu-vos i no us accelereu.

Acabat el concert, el més recomanable és anar a menjar un pastís de Sacher de veritat a l’Hotel Sacher. Dormir-hi és prohibitiu però el Sacher s’ha de tastar perquè és l’original. La seva fórmula és tan secreta com la de la Coca-Cola i la veritat és que, per molts pastissets que us ofereixin pel món amb aquest nom, no n’hi ha cap com el Sacher del Sacher de Viena.