El silenci vertiginós del Sàhara

El llit de casa meva és on es dorm més bé del món. No és que tingui res d’especial però és el meu i és casa meva. Ara bé, si hagués de fer un rànquing d’altres bons llocs on dormir, després de casa meva, hi hauria, molt amunt de la llista, una haima al mig del desert del Sàhara.

En realitat el llit eren tres matalassos posats l’un a sobre de l’altre, però és sense cap mena de dubte un dels llocs on he dormit millor de la meva vida. El mèrit, doncs, no va ser tant del llit com del silenci. Un silenci espès, absolut, radical. Fins i tot vertiginós. De nit, al mig del Sàhara, no se sent res... fins que sona un telèfon mòbil.

El Sàhara el comparteixen deu països. És una extensió de sorra tan gran com quasi tota la Xina. Hi vaig anar un desembre, pel pont de la Puríssima. Jo sempre n’he dit “el pont de la Puríssima” però va haver-hi una època que dir-ne així era sinònim de ser molt religiós i, en canvi, era molt més modern dir-ne “el pont de la Constitució”. Últimament, però, tenint en compte la feina que ens està donant la Constitució, torna a estar ben vist, encara que sigui com a mal menor, dir-ne “de la Puríssima”. Rebobinem. Vaig anar al Sàhara un desembre, pel pont de la Puríssima. És una bona època perquè de dia no fa massa calor i de nit el fred és molt suportable.

Si tens pocs dies, i poques ganes de perdre’t, és recomanable contractar un parell de berbers amb un 4x4 a Zagora, al Marroc, i assegurar-te que trobaràs els oasis, les haimes i les dunes. Perquè al desert no tot són dunes. La majoria de paisatges són rocosos. Ho notareu a la ronyonada després d’unes quantes hores de sotragueig dins del cotxe.

Però arribarà el moment que arribareu a la haima i tot haurà valgut la pena. Una haima es pot veure com una tenda molt gran enmig del no res o com un palau de colors enmig d’un paisatge idíl·lic. La segona opció és la bona. Els berbers hi tenen una infraestructura mínima però de seguida et preparen un te i fan el sopar, un tagín de verdures boníssim. Els dos berbers no sabien cap idioma que no fos el seu però amb mig d’aquí i mig d’allà ens vam anar entenent. Ells a nosaltres ens deien “ amiguetes ” perquè ho havien après d’un turista espanyol admirador de Torrente. Havien comprovat que feien gràcia quan ho deien i l’utilitzaven a tort i a dret. Com que els seus noms no eren fàcils de pronunciar, nosaltres també fèiem servir amb ells la mateixa expressió. Érem un grup de bons amiguetes.

El desert és immens, però, a la nit, quan mires el cel i veus que no hi caben més estrelles, no et costa tant de creure allò que diuen els astrònoms que hi ha més estrelles a l’Univers que grans de sorra a totes les platges de la Terra. Això, però, no desmereix els grans de sorra, perquè ells, almenys, poden competir amb les estrelles. En canvi, nosaltres, els humans, no podem competir amb res davant d’un cel infinit. Filosofava amb mi mateix sobre la relativitat humana enmig d’aquell silenci absolut quan va sonar un mòbil. Encara que sembli impossible, al desert hi ha força cobertura. No era el meu; l’havia apagat intentant oblidar-lo. Era d’un dels amiguetes, que va sortir de la tenda i va tenir una acalorada conversa amb algú. Va penjar bastant malhumorat i capficat i li va estar explicant una estona el gran problema que tenia al seu company de viatge. Comparat amb aquell desert i aquell cel, aquell problema devia ser realment esquifit, però els humans continuem considerant-nos el centre de l’Univers. I segurament ha de ser així perquè, si prenguéssim consciència de la nostra petitesa, no faríem res de bo mai més.