Evitar que la milanització es cronifiqui
Al partit a vida o mort de la temporada, sense absències més enllà de Samuel Umtiti i el rebel Arthur Melo, contra l’equip més en forma del continent i sense factor ambiental al qual recórrer en els moments crítics, el Barça va comparèixer amb l’alineació més veterana de la història de la Lliga de Campions: 29 anys i 329 dies. Ni tan sols l’últim gran Milan, paradigma de gegant futbolístic caigut en decadència, havia presentat un onze inicial amb una mitjana d’edat tan elevada a la màxima competició. El club italià, set vegades campió d’Europa, no va trobar la forma de renovar-se i va entrar en una dinàmica que encara no ha pogut revertir. Porta vuit anys desaparegut de l’elit continental i en els últims mesos el seu principal argument ha sigut Zlatan Ibrahimovic, un vell rocker de 38 anys. Ha quedat sisè a l’Scudetto i repetirà participació a l’Europa League.
És cert que hi ha molts matisos entre el Milan decadent i el Barça actual. Començant per Leo Messi i acabant per Silvio Berlusconi. Però és impossible no pensar en la gestió esportiva que va instal·lar la ruïna a San Siro a l’hora d’analitzar la deriva dels últims anys al Camp Nou. El vergonyós capítol d’ahir a Lisboa, servit per un Quique Setién que no ha fet sinó empitjorar l’herència d’Ernesto Valverde, no pot endarrerir ni un segon més la mobilització del barcelonisme davant d’un desastre que el club senzillament no es pot permetre. Si no hi ha una sacsejada en les properes setmanes, si l’entitat s’espera a les eleccions de l’estiu que ve per començar a fer foc nou, el 2 a 8 contra el Bayern, que hauria de ser un punt final transversal i sense excuses, pot convertir-se només en el principi d’una època fosca –fosca de veritat– en un context mundial marcat per la incertesa.
Una transició ràpida
Amb Leo Messi amenaçant amb marxar l’any que ve, fitxatges malbaratats perquè l’equip no sap a què juga i entrenadors més pendents de fer-se selfies pòstumes que de buscar solucions des de la banqueta, el millor acte de barcelonisme que pot fer Josep Maria Bartomeu, responsable final de tot plegat perquè els socis així ho van voler fa cinc anys, és facilitar una transició el més ràpida possible. Després de tantes decisions equivocades i de tants actes de supervivència, el president blaugrana no pot liderar el relleu generacional que precisa l’equip mentre fa números per poder ficar les grues a l’estadi. Si no s’obren les finestres ja, la milanització es cronificarà.
