Al patíbul per dos rals

TORNO AL VÍDEO DE LES DEGOLLACIONS DE L’EXÈRCIT ISLÀMIC, QUE NO EM TREC DEL CAP. Em pregunten amics meus si val la pena de veure’l. O si cal veure’l. Alguns, si es pot veure. I dic que no. És cert que, de cop, ens confronta amb alguna cosa concreta, individual, inevitable -la mort, el crim i la barbàrie en singular-, no amb aberracions genèriques. Són persones qui ho fan: matar. I davant de la càmera. Persones que preparen el guió, l’escenificació, l’enquadrament, la filmació. I, sobretot: persones individuals, concretes, amb noms i cognoms, vides insubstituïbles, que són assassinats a sang freda. No només davant la càmera. Pitjor encara: assassinats, i així, per ser filmats. Però no paga la pena. Hi ha alguna cosa embrutidora en el fet de mirar aquestes imatges. Ho sé. Potser perquè les imatges formen part del crim: en participen. Veure-les, esclar, no ens fa còmplices, però ens posa dins del crim i, d’alguna manera, ens en fa partícips. Perquè les imatges no només deixen veure coses, sinó que ens fan mirar d’una determinada manera, des d’un determinat lloc. I tot això, ho tria la imatge, no pas nosaltres, que les mirem.

Ningú com Michel Foucault ha penetrat amb tanta lucidesa en el caràcter disciplinari i volgudament exemplar del càstig executat a través de la violència física sobre els cossos. Vigilar i castigar, un dels seus llibres més cèlebres, s’obre amb el relat esfereïdor de l’execució pública de Damiens el 1757, en una plaça de París: després d’un suplici d’una crueltat inimaginable si no es repeteix paraula per paraula la crònica: Damiens va ser esquarterat per sis cavalls, que li van arrencar els membres i, després, cremat i reduït a cendres, davant la mirada de milers d’ulls. La mort com a espectacle. La visió pública de l’execució com a part del ritual. Ajusticiar, encara avui la paraula més abominable i incomprensible del diccionari: “Executar la condemna a mort (d’algú)”. Ajusticiar? Quin concepte aberrant de justícia s’amaga en l’interior del mot?

Durant el segle XIX a Europa, a poc a poc, es van anar prohibint les execucions públiques, per impedir que continuessin com a espectacle de masses. A Barcelona, es van continuar fent amb normalitat fins al 1897, amb una gran popularitat: la gent venia de tot arreu per veure-ho, alguns de molt lluny, fins i tot en carros. Tomàs Caballé i Clos, cronista de Barcelona, consigna el rètol d’un carruatge: “Al patíbul per dos rals”. D’altra banda, a l’espectacle de la mort s’hi afegia la crueltat de l’exposició dels cossos esquarterats a les portes de la ciutat. Joan de Déu Domènech en va reconstruir la història i els detalls en un llibre esborronador: L’espectacle de la pena de mort (La Campana). En la mort com a espectacle veure la mort forma part del càstig, com un missatge, que es vol exemplar, als vius.

Amb un paternalisme hipòcrita, alguns sostenen que l’islam està passant la seva edat mitjana i que cal ajudar-lo a entrar a la modernitat. És un argument estúpid. És més precisa la consideració de Diderot segons la qual és molt més fàcil que un poble civilitzat torni a la barbàrie que per a un poble bàrbar avançar cap a la civilització. L’islam ha estat durant segles, i en part ho continua sent, una cultura civilitzada i refinadíssima. Però ara ha de fer front a la monstruositat que ha generat en el seu interior: el seu particular ou de la serp. I, d’altra banda, ningú no està vacunat contra la recaiguda en la barbàrie. Tampoc nosaltres. Tota vigilància és poca. Fa poc més de cents anys, en els nostres carrers encara s’aplaudien amb entusiasme coses com les que avui ens esgarrifa mirar.