Des d’on mirem?
“El primer cop que vaig mirar un d’aquests vídeos, vaig sentir un immens malestar. Perquè m’havia atrevit a infringir un límit que jo mateixa m’havia imposat; asseguda a la meva butaca, acabava d’assistir, trastornada, impotent, a l’assassinat d’un home. Vaig continuar experimentant les mateixes sensacions cada cop que vaig haver de visionar altres vídeos. Quan vaig escoltar les pregàries i la desesperació de Kim Sun-Il, vaig sentir que la ràbia creixia dins meu. Després, a poc a poc, em vaig adonar que és possible acostumar-se a aquestes imatges extremes... El costum, aquest costum que permet acceptar l’inacceptable”. Així va expressar la situació límit a què aboca la contemplació de les execucions filmades la filòsofa italiana Michela Marzano en el seu llibre La muerte como espectáculo (Tusquets).
La inquietud de Marzano és comprensible. Per això va pensar aquests usos perversos de les imatges arrenglerant-les al costat de les snuff movies, que presenten la tortura i la mort reals en directe. Un fenomen, com se sap, generalitzat a la xarxa, tot i les prohibicions de difondre aquestes imatges.
Un dels cineastes més lúcids i inclements de l’actualitat, l’austríac Michael Haneke, des de la ficció, també ha abordat aquesta qüestió en alguns dels seus films, sobretot en El vídeo de Benny (1992). El protagonista és un adolescent indolent i apàtic que es dedica a filmar vídeos de la mort d’animals fins que, encuriosit per saber què se sent en el moment de matar, assassina una noia, amiga seva, mentre la filma i enregistra el crim. Una escena que nosaltres, espectadors, només veiem indirectament a través de la seva filmació. Quan el Benny veu els vídeos, però, no sent absolutament res.
Tanmateix, hi ha alguna cosa que exigeix anar més enllà del diagnòstic fílmic de Haneke i de l’anàlisi de Marzano quan es considera la brutalitat dels vídeos recents de les execucions i degollacions. Alguna cosa que no afecta tant la visió de la mort i del crim (i deixo a part, ara, la diferència evident entre filmació fictícia o real) com el lloc des del qual ens fan mirar les imatges.
En El testament de Maria, el llibre de Colm Tóibín que aquests dies representa al Teatre Lliure l’actriu Blanca Portillo, a partir del relat de la mort de Jesús que fa Maria, aquesta s’estranya d’haver mirat el martiri i la mort del seu fill sense fer res més que mirar: “És estrany, i continua semblant-me estrany després de tants anys, que jo tingués la capacitat de controlar-me, de sospesar la situació, de mirar i no fer res, de decidir que això era el millor”. Aquesta imatge, la de la crucifixió de Jesús, és la més reiterada de tot l’art occidental. Tots l’hem vist tant fins a l’extrem que potser ja la portem inscrita en el codi de la nostra memòria visual, sense que la brutalitat de l’escena sigui ja capaç de convocar el fons insuportable d’aquesta violència fundadora. Però el lloc des del qual convida a mirar una crucifixió no és mai de complicitat amb els botxins, sinó de compassió amb la víctima. I això, sens dubte, atenua el caràcter esborronador del que veiem.
Tanmateix, en els vídeos de les execucions que aquests dies tornen a commocionar l’opinió pública, el més esfereïdor és que obliguen a mirar des de la perspectiva dels assassins: els que cometen el crim i els que el filmen són els mateixos, i, amb això, condicionen el punt de vista que permet accedir a les imatges. Han exclòs la possibilitat mateixa de la mirada compassiva i només en resta crueltat. En estat pur. Això fa les imatges literalment insuportables. I la seva visió, doncs, esdevé indefugiblement embrutidora.
