L’estatueta que fa tres mil anys que parla

“A tu què et diu aquesta pintura?” Ho vaig sentir fa uns dies, a una noia, que l’hi preguntava a un noi que l’acompanyava, a la Fundació Tàpies. Estaven plantats al davant d’un quadre fabulós de Lucio Fontana, una tela amb les seves habituals incisions, violentes, que esquerden la pintura, deixant-la ferida. És una pregunta que sentim sovint, i que fins i tot ens fem, davant d’algunes obres d’art contemporani. Inquiets per l’absència de motius figuratius, fàcilment identificables, que permetin entrar en el seu sentit de manera immediata, ens preguntem, quan no hi són, què és el que diu una pintura. El filòsof Hans-Georg Gadamer d’això en va deduir el silenci característic de l’art contemporani, que identificava amb la mudesa.

I tanmateix tota obra d’art, des dels inicis fins ara, inclús la que pugui semblar més hermètica, sempre diu alguna cosa. Per això no podem amagar una sincera decepció quan, davant d’alguna, sentim que no ensdiu res. Perquè esperem que ho faci i tanmateix, de vegades, ens sembla que no ho fa. Però això no és una novetat d’ara. Ja Plató, en un diàleg, li feia dir a Sòcrates: “És impressionant, Fedre, el que passa amb l’escriptura i pel que s’assembla de debò a la pintura. Perquè també aquesta presenta els seus productes com éssers vius, però si li preguntes alguna cosa, aleshores calla molt altivament”. I és cert, sempre: perquè, per molt que preguntem, mai no contesta. O no ho fa verbalment.

El neuròleg Oliver Sacks explicava, en un dels seus darrers llibres, The mind’s eye (2010), el cas d’una pacient seva, la Pat. A causa d’una apoplexia que li havia paralitzat mig cos, ja no podia expressar els seus sentiments i pensaments amb paraules, s’havia quedat muda, tot i que podia llegir perfectament i entendre el que llegia. Patia afàsia, no podia parlar de manera coherent i era incapaç de comunicar-se a través de les paraules. Com a compensació, però, va desenvolupar una extraordinària habilitat mímica per expressar-se a través de gestos prodigiosament eloqüents i subtils.

Un dia, visitant les sales d’art egipci del Louvre, al fons de la galeria de les mòmies, vaig topar amb una estatueta meravellosa de terrissa, desatesa pràcticament per tothom, feta fa més de tres mil anys. Trencada i escapçada, permet encara de veure el bust d’una jove que, amb el braç dret alçat, es toca el cap, per sobre dels cabells. Des que la vaig descobrir i me la vaig emportar a casa en una fotografia no he deixa’t de fer-me preguntes. Quines mans van modelar aquesta figureta de terrissa, més de dos mil anys abans que els pintors dels Pirineus comencessin a decorar esglésies romàniques? Quines mans la van pintar, polir, coure, a la riba del Nil, i amb quin objectiu ho van fer? Qui va encertar a fixar el gest de desconsol en la mà alçada que s’acaricia el cap? És Isis plorant Osiris? I si no, qui és? A qui veien, els primers ulls que la miraven? Aquests ulls buits, que ara veiem nosaltres, han vist coses, perdudes per sempre, que ja mai no podrem ni imaginar. I tanmateix aquí tenim la bellesa enigmàtica d’aquesta figureta, resistent al pas del temps i dient-nos coses que, potser, mai no acabarem d’entendre. ¿No és aquest, sempre, el misteri inexhaurible de la infinita eloqüència de l’art? ¿No parla amb més intensitat el gest de la mà d’aquesta desconeguda del que ho podrien fer les paraules, si obrís la boca i se’ns adrecés? ¿L’afàsia de les obres d’art no és, paradoxalment, la raó de la seva més pertorbadora eloqüència? ¿Les grans obres d’art no són, precisament, aquelles que, tot i no disposar de paraules, no deixen de dir-nos coses?