Quan el filòsof Eugenio Trías va mirar d’articular la noció central del seu pensament, la frontera, va recórrer a una imatge molt poderosa, la del limes que delimitava l’espai perifèric de l’Imperi Romà. Fins aleshores, en el context de la cultura grega, pròpiament parlant, no existia la idea mateixa de frontera, en sentit territorial, tal com l’entenem avui: era més aviat un espai mental, fins a cert punt indefinit, entre una ciutat i una altra, entre un espai conegut, que constituïa el món propi, i un altre, desconegut i hostil. L’espai definit per la ciutat grega abastava tots els territoris cultivats per una comunitat, més enllà dels quals s’estenien els d’una altra ciutat, en el cas dels que parlaven la mateixa llengua grega, o els territoris exteriors, el món amenaçant dels considerats com a bàrbars. Entremig, un espai de contorns esfilagarsats, imprecisos i fins a cert punt indefinits: una mena de terra de ningú, la no polis, sense jurisdicció pròpia.

Aquest és el territori que travessa Èdip quan, marxant de Tebes, arriba a Colonos, prop d’Atenes, reclamant protecció en nom del dret d’hospitalitat i acollida, sagrat entre els grecs. Un dret que té fins i tot el criminal més abominable, assassí del rei i alhora del seu propi pare.

Amb el limes romà, tanmateix, apareix la idea de frontera com a espai de delimitació de la civilització romana, on es parla fonamentalment la mateixa llengua i on s’aplica el mateix dret, que marca els habitants amb els privilegis de la ciutadania. No és una línia, com avui pensem les fronteres, sinó un espai d’entremig, fortificat militarment i cultivat per l’agricultura. Delimita i tanca, però sobretot és lloc de pas i d’intercanvi. A la perifèria, lluny del centre, la identitat s’afebleix i és possible la migració contínua, passar d’una banda a l’altra i disposar de pertinences diverses. Trías, d’això, en va extreure la clau per al que considera l’essència del subjecte contemporani: el seu caràcter fronterer.

La frontera, com a lloc de pas, s’estén al llarg dels segles. Des del limes romà fins a Ellis Island, l’entrada als Estats Units de setze milions d’immigrants, entre finals del segle XIX i principis de segle XX. La porositat i la permeabilitat, com ens mostra la història de les cultures, ha estat constitutiva de la noció mateixa de frontera, perquè la frontera delimita espais però permet el pas, el trànsit, el flux i, amb ells, la hibridació de cultures i l’enriquiment de les comunitats, la seva oxigenació, la seva relació contínua amb l’exterioritat i els altres, que vénen de més enllà de les fronteres per habitar, i modificar, la comunitat a la qual arriben. I aquestes fronteres poroses il·lustren una història continuada d’hibridacions culturals.

Tanmateix, el segle XXI, que ja havia anticipat el final del segle XX, amb l’entusiasme col·lectiu, apressat i ingenu, davant de la caiguda del Mur de Berlín, ens ha ensenyat el que el nostre temps està fent amb les fronteres: tancar-les. Xavier Bertral va publicar fa unes setmanes a l’ARA una terrible fotografia d’Idomeni que és, potser, la metàfora més potent i dramàtica dels temps que estem vivint: les reixes d’una frontera, davant de l’arribada massiva de migrants sirians, que esperen ser reconeguts com a refugiats, i acollits per una hospitalitat que se’ls nega, amb una porta barrada, impenetrable. Aquesta imatge de la frontera tancada il·lustra, millor que cap paraula, el suïcidi d’Europa, el desmentiment de la part més digna de la seva història, la clausura, també, d’un futur possible. No ens ho podem permetre. 