Què resta, després de tantes llàgrimes?

Llàgrimes. Potser ha estat la paraula més repetida, l’experiència més sovintejada, durant la darrera setmana, a Catalunya. Des de diumenge passat, quan la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van acostar-se a una selecció curosament triada i planificada de col·legis electorals, en un desplegament sense precedents en democràcia, per la seva magnitud quantitativa i la seva extensió territorial per tot el país, amb l’objectiu de provar d’impedir, sense èxit, la celebració del referèndum de l’1 d’octubre.

A hores d’ara tothom ha conegut, i no només aquí, sinó a tot el món, l’exercici de violència gratuïta, acarnissada i, en molts llocs, brutal de la policia espanyola contra població pacífica i indefensa de totes les edats i condicions. Hem viscut i hem vist aquests esdeveniments, en grans ciutats i en pobles petits, en col·legis multitudinaris i en d’altres amb ben just una cinquantena de persones. Des de dins dels col·legis i des de fora, en directe o per pantalles de tota mena, des dels mòbils, més actius que mai, fins a les televisions generalistes de tot el món.

I les llàgrimes van córrer diumenge passat en tots els col·legis electorals. Llàgrimes pel que es vivia i pel que es veia. Llàgrimes de ràbia i d’impotència, llàgrimes de dolor i d’horror. Però també llàgrimes de dignitat i solidaritat, d’emoció i determinació, de felicitat i consumació. Llàgrimes amb crits i llàgrimes silencioses, de gent plantada sola o asseguda a terra, de gent sovint desconeguda fins aleshores entre abraçades.

Llàgrimes, també, que han travessat aquesta setmana de punta a punta. En les hores del retorn als escenaris de diumenge passat, en les concentracions de cada dia, en els llocs de feina i a les cases. En companyia i en solitud. En els moments de quietud de cadascú de nosaltres amb si mateix i en els moments del retrobament amb la gent propera per posar en comú les experiències i per compartir, amb les paraules i el cos, les experiències viscudes per separat que esdevenien patrimoni compartit, intersubjectiu. Llàgrimes quan explicàvem el que havíem viscut i llàgrimes quan escoltàvem el que uns altres ens oferien. Llàgrimes per una paraula al carrer, per un comentari als llocs de pas, per un missatge privat a través de WhatsApp o de les xarxes d’algú que s’adreçava a nosaltres. Llàgrimes davant les pantalles d’escenes viscudes o de les encara no conegudes ni vistes, en un altre lloc, en qualsevol lloc en què l’experiència pròpia es retrobava amb l’experiència dels altres.

Però aquest emotiu i emocional riu col·lectiu de llàgrimes ha començat a reduir el seu cabal. Sens dubte, perquè és difícil mantenir aquesta intensitat emocional molt temps de manera continuada. I què resta, després de tantes llàgrimes? Per descomptat, no pas l’oblit de l’experiència viscuda, directament o indirectament, que és inoblidable. Potser, com la terra eixuta, després de l’aiguat, un pòsit d’humitat fèrtil. Potser, m’atreviria a dir, el que Stanley Cavell anomena moral oculta, aquell dipòsit de records conformadors de la identitat i de valors ètics i polítics, individuals i col·lectius, que nodreix l’arrel del que som, per sota de tot allò que fem, però determinant-lo de manera irreversible.

Digueu-ne ferida, si voleu. Però potser és més encertat pensar-ho com una mena de substrat moral, fet de memòria i convicció, de records i determinació, d’ofensa i dignitat. Un substrat, potser, d’ altura moral, aquella capaç de fer-se càrrec de l’experiència pròpia, i de l’experiència dels altres viscuda com si fos experiència pròpia: aquella que descobreix el propi cos nuat al dels altres.