22/03/2015

UllS de llop

3 min
UllS  de llop

DAVANT L’HORROR DEL MAL RADICAL, QUÈ HEM DE FER, MIRAR O NO MIRAR? PODEM SABER SENSE MIRAR? I què és el que sabem, si no hem vist? Però mirar, tanmateix, ¿no ens embruteix? ¿No es corre el perill d’acostumar-s’hi i d’acabar mirant-ho com es mira qualsevol cosa?

Perquè estem parlant del mal radical. Aquest mal que va inquietar Kant quan es va preguntar en què consistiria un mal que fos radical i absolut. Hannah Arendt va provar de pensar-ho a Els orígens del totalitarisme, i va suggerir que el mal radical té a veure amb un sistema en què els éssers humans són considerats superflus. Superflus i, per tant, eliminables només per ser allò que són, sense cap consideració pel que han fet o no han fet. Arendt va trobar i resseguir la gestació del mal radical en les circulars del partit nazi que reclamaven una “duresa sense pietat” ( rücksichtsloser Härte ) com a element fonamental de l’educació en l’odi. “Heu de ser sobrehumanament inhumans”, arengava Himmler als comandants dels Einsatzsgruppeni als caps de les SS i la policia. El mal radical: la capacitat d’assassinar més enllà del que és humanament imaginable. I la mirada? Acostem-nos-hi de la mà de dos textos.

Primer. Jorge Semprún, a L’écriture ou la vie, quan recorda el seu pas pel camp de concentració de Buchenwald i pensa en la mirada fraternal d’un deportat, com ell, Maurice Halbwachs, agonitzant. I quan pensa també en les mirades dels altres, dels SS: “No era fàcil copsar la seva mirada. Eren lluny: forts, per sobre, més enllà. Les nostres mirades no podien entrecreuar-se. Passaven, atrafegats, arrogants, destacant-se en el cel pàl·lid de Buchenwald, on flotava el fum del crematori. De vegades, però, havia aconseguit mirar els ulls de l’ Obersturmführer Schwartz”. “Només expressaven odi”. I res més. La duresa sense pietat de les circulars nazis. La inhumanitat sobrehumana de Himmler. La capacitat de matar sense sentir res. I tot era als ulls.

Segon. L’inoblidable capítol 49 de la segona part de Vida i destí de Vassili Grossman (Galàxia Gutenberg). El relat ens porta a l’interior d’una cambra de gas. Un dels personatges, David, travessa el llindar de la porta d’acer i s’endinsa, amb un molt nombrós grup de gent, en “la caixa de formigó de sostre baix”. El corrent de gent feia que els que entraven empenyessin els que ja eren dins. Els havien despullat a tots. “La gentada es tornava cada vegada més densa, els seus moviments s’alentien i els passets eren més curts”. “Els llavis de la gent respiraven a prop, els cossos es fregaven, els pensaments i els sentiments s’unien”. Encara que la caixa era plena, continuaven encabint-hi gent a dins. David veu com es tanca la porta. Reconeix a la part superior de la paret una reixa metàl·lica, un ventilador, i de seguida “una tènue olor embafadora”. De cop ho va veure. Res del que havia vist l’havia preparat per a això: ni els ulls que havien llegit Homer i Mark Twain o Hegel, els ulls que havien vist oques, estels, tomàquets o naps, La Gioconda... “ara ja no eren necessaris”. “Si algú l’hagués cegada en aquell instant, no hauria notat la pèrdua de la visió”. I també ho va veure un nen: “Va veure ulls curiosos que observaven la cambra de gas a través del vidre”. “El nen encara necessitava la veu, li hauria preguntat a la tia Sònia què eren aquells ulls de llop”. Els ulls de llop que miraven, mentre passava el que estava passant.

Cal dir-ho ben clar: ulls de llop com aquests tornen a córrer pel món. Són els ulls que miren, sense tremolar, el crim que cometen i que el filmen per posar els vídeos, amb la mostra del que són capaços de fer, en circulació. Rücksichtsloser Härte.

stats