“Entre la boira I l’aire immund”
Són els versos de les bruixes de Macbeth, de Shakespeare, que descriuen exactament on som tot just començar l’obra: “ Through the fog and filthy air ” (“Entre la boira i l’aire immund”, tradueix Salvador Oliva). Són unes bruixes peculiars, perquè no prefiguren el destí, com les Parques gregues, sinó que només descriuen el present. “Quan tornarem a veure’ns, doncs? -pregunta una-, sota la pluja, els llamps, o els trons?”. I l’altra contesta: “Quan el terrabastall s’hagi acabat, quan ja sigui perdut i guanyat el combat”. De seguida, així que marxin, coneixerem, de primera mà, a través de les paraules d’un sergent ensangonat, la magnitud de la massacre que ha tingut lloc abans que l’obra arrenqui: “Així com de la part on s’alça el sol / sorgeixen les tempestes que enfonsen els vaixells, / i els trons eixordadors, així mateix, / des del lloc on semblava que s’alçava l’esperança, / es va anar inflant el descoratjament”. Macbeth comença en el paisatge desolat d’un bruguerar, immediatament després d’una carnisseria que ha enfrontat les faccions enemigues. Però el drama no ha fet sinó començar: el que vindrà després serà encara molt pitjor. L’enfrontament fratricida, l’ambició, la lluita pel poder, la mentida, el crim.
Allò que comença malament acaba pitjor. “El gran rodet de la història -va comentar Jan Kott- quan s’ha posat en marxa els va aixafant a tots, un per un, un rere l’altre, fins al final”.
En el quart acte, Macduff li pregunta a Ross com està Escòcia, i les paraules de resposta ofereixen un diagnòstic demolidor: “Pobre país! Té por de veure’s tal com és! / Ja ni podem anomenar-la mare, / sinó tomba; només veiem somriure / els que no saben res, els ignorants; els sospirs, els laments i els gemecs, / fereixen l’aire i ningú no en fa cas”. En cap altra obra de Shakespeare es parla tan sovint dels somnis i de la son: ningú no pot dormir a Escòcia, tothom vetlla despert un malson que no sembla acabar-se. “La llum s’espesseix / i el corb ja vola cap al bosc ombrívol; / ja s’abalteix i s’apaivaga la bondat del dia, / mentre els negres ministres de la nit / es deixondeixen per saltar damunt la presa”.
Salvador Oliva, potser el més lúcid dels nostres experts en Shakespeare, va descriure curosament l’atmosfera d’aquesta obra inclement: “Tot aquest procés està emmarcat en un món de confusió espiritual. No solament s’esborren les fronteres entre allò que és bell i allò que és lleig. La confusió es va estenent entre el bé i el mal, el sagrat i el profà, l’aparent i el real, la natura i la contranatura, el valor i la covardia, el voler i el doler, la lleialtat i la deslleialtat, fins a quedar tot submergit en el tètric reialme de tot allò que s’oposa a una visió coherent del món. L’origen d’aquesta confusió s’estén [...] des del món sobrenatural fins al món polític, personal i moral”.
El rei Macbeth no creu en la dignitat humana i, a la tragèdia, no queda ni rastre de la consciència moral. Cada engany porta a una nova mentida, encara més gran. Cada crim, a un altre, encara més aterridor. L’acció individual és només una peça d’un engranatge inexorable i devastador, el que Jan Kott anomena “el Gran Mecanisme”, les forces que regeixen la vida política i social. Ho va veure molt bé Harold Bloom: “Si Nietzsche (com Freud després) tenia bones raons per creure que som viscuts, pensats i moguts per voluntats i forces que no són les nostres, Shakespeare se li va anticipar en aquesta convicció”. Qui diria que aquests versos van ser escrits fa cinc segles? Ningú que hagi llegit Macbeth pot tenir ja una visió ingènua de la naturalesa del poder.
